14 d’octubre, 2019

Mercè Rodoreda, viure i escriure

Dura, rebel, decidida, l'escriptora s'adonà aviat que, per viure, necessitava escriure. I això feu. Visqué una guerra, un exili, crisis d'estil... però al final aconseguí el que anhelava: ser una reconeguda escriptora de novel·les excel·lents


1. Mercè Rodoreda. Viure i escriure

Retrat de Mercè Rodoreda

Barcelona, agost del 1920 o del 1921, barri de Gràcia. La nit és clara. Hi ha envelats a les places i garlandes que creuen de banda a banda els carrers: és la festa major. A la plaça del Diamant, els joves ballen al so de la música. Una noieta d'uns dotze anys s'ho mira il·lusionada. Va passejant amb els pares però l'emoció la fa anar més de pressa i, sense adonar-se'n, els deixa enrere.
—Mare, pare, vull ballar —diu, tot mirant-los. Però ells, que ja s'ho temien, van dient que no amb el cap i contesten, seriosos:
—No, filla, una noia com cal no ha de ballar. Només ballen les noies que s'estimen poc.

Mercè, entre decebuda, trista i enrabiada, s'empassa el desig com pot i continua caminant sense saber que, gairebé quaranta anys més tard, situarà l'inici de la seva novel·la clau al mateix indret i en una situació semblant, amb la gran diferència que aquesta vegada sí que hi haurà ball: el de la Colometa i en Quimet a 'La plaça del Diamant'.

El lligam amb la Colometa
Tot i que la intenció no era retratar una època, sinó un personatge, amb 'La plaça del Diamant' molts catalans i no catalans prengueren cons­ciència del que havien representat la Guerra Civil i la postguerra. Més enllà de qualsevol tret autobiogràfic (Rodoreda deia que en tots els seus personatges hi havia característiques d'ella, però que cap no era ella), entre la Colometa i l'autora hi ha un lligam precís, i és que ni l'una ni l'altra poden entendre's sense el temps que els va tocar viure.

L'escriptora havia nascut el 10 d'octubre del 1908 en una petita torre amb jardí del barri de Sant Gervasi de Cassoles, a Barcelona. Eren temps de lluita obrera i, un any més tard, moriria afusellat Ferrer i Guàrdia durant la Setmana Tràgica. Tot i això, Mercè Rodoreda Gurguí sempre recordà la seva infantesa com una època de felicitat immensa. El caràcter alegre de la mare i la personalitat extravertida de l'avi convertien el dia a dia en una festa.

Fou Pere Gurguí, l'avi que llegia Jacint Verdaguer en veu alta, que cantava i tocava el piano, qui li encomanà l'amor per les flors i per la literatura, i fou pel senyor Gurguí per qui Rodoreda deixà d'anar a l'escola el 1917, dos anys després d'haver-hi entrat. L'avi havia patit un atac de feridura i la família veié la companyia de la néta com un remei immillorable. Mercè passaria els cinc anys següents cuidant aquell qui ella posteriorment recordaria com "una persona extraordinària", fins a la seva mort, el 1921.

L'oncle Joan torna de les Amèriques
El 1919, l'any de la vaga de La Canadenca, es produïa un altre fet cabdal en la vida de Rodoreda: el retorn de Joan Gurguí, l'oncle d'Amèrica a qui ella tant havia mitificat, el Robert de la que ella consideraria la seva primera novel·la: 'Aloma'. "L'amor em fa fàstic!", deia Aloma. I sí, la visió idealitzada que la neboda tenia de l'oncle s'esquerdaria aviat. No sabem si fins al punt de produir-li aquest sentiment, però sí fins al punt de tenir la necessitat de deseixir-se de tot. Per entendre-ho, cal pensar en la Mercè Rodoreda persona, la Mercè Rodoreda dura, difícil, rebel, independent, de caràcter fort, —"un ocell de bosc", com s'autodefiniria— que en un moment determinat de la seva vida s'adona que, per viure, necessita escriure. "Vaig començar a escriure quan era una adolescent perquè m'avorria molt", va dir en una entrevista que li va fer Montserrat Roig. El dia del seu vintè aniversari, el 10 d'octubre del 1928, Rodoreda es casa amb el seu oncle, que és catorze anys més gran que ella. En aquella època, ja sap que vol escriure, que ho necessita, i comença a aprendre català apassionadament, "com si l'endemà hagués de morir". L'any 1929 neix el seu únic fill, Jordi, i ella comença a buscar la independència econòmica i social del marit. Poc després, Rodoreda irromp a les oficines del diari 'La Rambla' i aboca, decidida, al seu director: "Vull aprendre a escriure a través del periodisme". Davant la sentència, Josep Maria Massip li contesta: "El que vostè ha de fer, abans d'escriure, és viure".

Immersió en el periodisme i la literatura

Els anys de la República són els de la immersió de Rodoreda en el periodisme i la literatura. El 1932, un any després que Francesc Macià hagués proclamat la República Catalana, apareix la seva primera novel·la, 'Sóc una dona honrada?', de la qual després diria en una entrevista: "Era una cosa espantosa". Rodoreda també bandejaria i eliminaria de la seva biografia tres novel·les més: 'Del que hom no pot fugir' (1934), 'Un dia en la vida d'un home' (1934) i 'Crim' (1936). Entre obra i obra, Rodoreda col·labora al setmanari 'Clarisme' escrivint cròniques i fent entrevistes a escriptors i artistes plàstics, i escriu contes infantils al diari 'La Publicitat' i d'altres per a adults a 'La Revista', 'La Veu de Catalunya' i 'Mirador'. Abans que es produeixin els fets d'Octubre del 1934, Puig i Ferreter la introdueix en el Club dels Novel·listes, on coneix escriptors, crítics literaris i traductors com Andreu Nin, Francesc Trabal, Pere Quart o Armand Obiols (pseudònim de Joan Prat).

2. La República, la guerra i l'exili 
El castell de Roissy-en-Brie
I el 18 de juliol del 1936 esclata la Guerra Civil. "Tota la meva joventut va ser una reclusió. Jo em queixava, deia: «En aquest país no passa mai res», i d'aquest no passa mai res vingué la República, vingué la Guerra Civil i vingué tot el que vingué. I em va catapultar a l'estranger, pensant que estaria, que sé jo, dos o tres mesos i que després tornaria a casa. I aquests dos o tres mesos es van convertir en vinti-i-quatre anys".

Rodoreda no milita en cap partit polític, però ha col·laborat en revistes d'esquerres; pertany a l'Agrupació d'Escriptors Catalans, grup que s'adscriu a la Unió General de Treballadors (UGT) i que es posa a disposició de la Generalitat republicana, i el 1937 comença a treballar a la Institució de les Lletres Catalanes. Poc després se separa del seu marit. Segons Montserrat Casals, autora de la biografia 'Contra la vida, la literatura', l'escriptora aprofita l'exili per fugir d'una "situació familiar insostenible". Rodoreda travessa la frontera de França a la darreria de gener del 1939 en companyia d'altres literats amb el bibliobús de la Institució de les Lletres Catalanes. A Catalunya, hi deixa el fill i 'Aloma', amb què el 1937 havia aconseguit el Premi Crexells.

Amb l'exili, i encara sense saber-ho, a Rodoreda li passarà el mateix que a la Colometa amb la guerra i la postguerra: els seus "maldecaps petits", que quan els tenia no n'era conscient que ho fossin, esdevindran "maldecaps grossos". L'abril del 1939, ja acabada la guerra, Rodoreda viu en companyia d'altres intel·lectuals al castell de Roissy-en-Brie, a una trentena de quilòmetres de París. Allà comença una llarga relació amb Armand Obiols que provoca el rebuig d'una part dels companys amb qui viu: ell no solament és casat, sinó que és casat amb Montserrat Trabal, germana de Francesc, qui també és al castell. Quan el setembre d'aquell any esclata la Segona Guerra Mundial, Roissy-en-Brie és habilitat per a usos militars i els exiliats catalans han de marxar. Alguns, com Joan Oliver o Agustí Bartra, emprenen el camí cap a Amèrica. Obiols i Rodoreda decideixen quedar-se a Europa i es traslladen a París. Quan el juny del 1940 la capital francesa és ocupada per les tropes alemanyes, la parella emprèn una fugida angoixosa a peu cap a la zona alliberada, que Rodoreda plasmaria en el conte 'Orleans, 3 quilòmetres'. Caminen durant tres setmanes fins arribar a Llemotges. Mesos després, els refugiats espanyols són cridats a treballar per l'Estat francès. Obiols, també. Rodoreda passa moltes temporades sola, primer a Llemotges, després a Bordeus, on viurà fins al 1946. És una època de penúries econòmiques, de crisis d'estil, d'inseguretats, de malalties. Es guanya la vida cosint i publicant contes en diverses revistes de l'exili, els reunits a 'Vint-i-dos contes'.

3. La recerca de l'estil propi 
Escultura 'La Colometa', de Xavier Medina-Campeny, a la Plaça del Diamant

El 1946 es trasllada a París, on Obiols coordina la 'Revista de Catalunya', que torna a editar-se després del parèntesi forçós de la Segona Guerra Mundial. Rodoreda escriu poesia i és distingida als Jocs Florals de Londres (1947), París (1948) i Montevideo (1949), però no en té prou amb la poesia i els contes: vol novel·la. "No trobava el meu estil, era com si no hagués escrit mai res a la vida", recordaria. Rodoreda busca la senzillesa, intentar l'impossible per aconseguir transmetre sentiments a través de la forma en què els personatges s'expressen. "Una novel·la són paraules", diria. I ho aconseguiria. El conte 'Tarda al cinema' marcaria l'inici del canvi; 'Jardí vora el mar', la continuïtat, i 'La plaça del Diamant', el pinacle, que en una enquesta realitzada per la revista 'Serra d'Or' l'any 1964, va ser votada per catorze dels dinou crítics enquestats com la millor novel·la apareguda des del 1939.
 
Quan això passa, Rodoreda fa temps que ha deixat enrere les dificultats econòmiques, ha fixat la seva residència a Ginebra, ha guanyat el Premi Víctor Català amb 'Vint-i-dos contes' i ha fet diversos viatges a Barcelona. El primer, el 1949, en plena postguerra, sempre el recordarà amb "una gran pena que em sembla que es reflecteix una mica a 'La plaça del Diamant', quan explico allò que no hi havia res a les botigues, que als tramvies no hi havia vidres... Hi havia... saps aquestes teles que posen perquè no entrin els bitxos, metàl·liques? Es veia misèria i es veia la gent trista".

Premi d'Honor de les Lletres Catalanes

Rodoreda hauria pogut retornar a Catalunya, però decideix romandre en un "exili voluntari" fins al final dels setanta, anys després fins i tot de la mort, el 1971 a Viena, de qui havia estat la seva parella durant trenta-dos anys, Armand Obiols. Els anys seixanta i setanta els passa a cavall de París, Ginebra i Barcelona i, a partir del 1972, a Romanyà de la Selva. Quan mor Franco, el 20 de novembre del 1975, Rodoreda ja s'ha convertit en un dels grans novel·listes catalans de tots els temps: ha publicat, a més de dos reculls de contes, cinc novel·les ('Aloma', 'La plaça del Diamant', 'El carrer de les Camèlies', 'Jardí vora el mar' i 'Mirall trencat') i treballa en una sisena ('Quanta, quanta guerra...'); la seva obra s'ha traduït a més de dotze idiomes (ara ja a més de vint) i ha aconseguit alguns dels premis literaris més importants. La màxima distinció, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, li arriba el 1980, l'any en què a Catalunya se celebren les primeres eleccions al Parlament des del temps de la República. Rodoreda fa mesos que viu a Romanyà. En una entrevista amb motiu del guardó, diu: "Romanyà és la fi del món, ni cotxes ni turistes, és un lloc ideal per poder-te dedicar a escriure". En una entrevista a TVE aquell 1980, li explica al periodista, Soler Serrano, l'anècdota del consell del director de 'La Rambla' ("el que vostè ha de fer, abans d'escriure, és viure"), i afegeix que era "un consell extraordinàriament bo".
—'¿Y lo siguió?' —li pregunta l'entrevistador.
—'A la fuerza' —respon ella amb posat seriós.
El 13 d'abril del 1983, Mercè Rodoreda mor en una clínica de Girona, després d'haver viscut i d'haver posat sobre paper tanta i tanta lletra.





Enllaç a l'article de Caterina Úbeda publicat en Sàpiens.

05 de setembre, 2019

Dones, llengua i valencianisme. Una lluita històrica contra la invisibilitat

Enllaç a l'article de Josep Daniel Climent que teniu a continuació:

https://valenciaplaza.com/dones-llengua-i-valencianisme-una-lluita-historica-contra-la-invisibilitat

FEMINISME VALENCIANISTA

Dones, llengua i valencianisme. Una lluita històrica contra la invisibilitat

Josep Daniel Climent

En repassar la història contemporània sorprén l’escassíssima presència coneguda de dones en els contorns del valencianisme. La constatació també ens porta a qüestionar-nos sobre el paper de la dona en el món cultural valencià, especialment durant el segle XX, i més específicament pel que fa als estudis lingüístics, la reivindicació de l’ús del valencià i la seua participació en el camp de la literatura
2/12/2018 -  
 
VALÈNCIA. El ben cert és que un repàs a la nòmina d’autores valencianes relacionades amb el camp de la llengua i la literatura en valencià és totalment desolador, encara que es trobe en consonància amb el paper que la societat tradicional ha volgut reservar a la dona en les distintes èpoques de la nostra història. No obstant això, també cal ressaltar el fet que les escasses veus de dones que han aconseguit fer-s’hi presents han sigut habitualment deixades de banda i de vegades, fins i tot, amagades. Tant és així que la filòloga Maria Lacueva ha parlat d’una “interpretació androcèntrica de la cultura literària”, que ha ocultat “l’existència d’unes genealogies femenines literàries valencianes” des del segle XIII fins a l’actualitat.

No cal dir que la invisibilitat de les dones que s’han dedicat a la reivindicació de l’ús del valencià, del seu ensenyament o a la creació literària al llarg del segle XX és especialment alarmant, atés l’escàs interés que la seua tasca ha despertat entre els estudiosos, que no han valorat la possibilitat de rastrejar el seu paper i importància. S’ha de dir, però, que en els darrers anys hi ha hagut un canvi notable de dinàmica, que ha propiciat l’aparició d’un corrent investigador dedicat a combatre la invisibilitat de les dones al llarg de la història i, en particular, en la nostra historiografia literària. Amb tot, la tasca que cal dur a terme no és senzilla, tant per la dispersió dels materials escrits com perquè molts dels textos són inèdits, i especialment, com denuncia la també filòloga Verònica Zaragoza, “pels evidents prejudicis de gènere amb què històricament s’ha menystingut l’obra femenina”.

En qualsevol cas, tot i la manca evident d’estudis i el llarg camí encara per recórrer, podem referir-nos a dos camps en què la presència de la dona ha exercit una influència significativa en favor de la recuperació, difusió i consolidació del valencià: l’educació i la literatura.

Dones i educació en els inicis del valencianisme polític

Fou Carme Agulló qui estudià el paper de les Mestres valencianes republicanes (Publicacions de la Universitat de València, 2008) i qui primerament manifestà la seua estranyesa per l’aparent absència de dones en la reivindicació del valencià a l’escola, especialment si tenim en compte l’abundant presència femenina en el camp de la docència. Sense cap mena de dubte, la presència pública aclaparadora de personatges com Carles Salvador o Enric Soler i Godes com a principals defensors del valencià a l’escola ha invisibilitzat les decidides i callades actuacions de moltes mestres, com ara les d’Empar Navarro i Giner, tot un exemple de dona valencianista, compromesa amb el seu país i la seua llengua.

De fet, Navarro defensà en 1922 una ponència en l’assemblea de Nostra Parla sobre 'El valencià a l’escola', en la qual afirmava, segons l’extracte publicat en El Crit de la Muntanya, que: “Deu començar la ensenyança dels nens en valencià en les localitats valencianes; després s’ensenyarà el castellà; en els pobles on es parle valencià deuen conéixer-lo i parlar-lo els mestres. Creació d’una classe de valencià en la Normal; als mestres de pobles valencians que desconeguen el valencià se’ls concedix un plaç prudencial pera que’l coneguen”. La importància de la intervenció no rau tant en la novetat dels plantejaments, que ja havien sigut formulats per diverses figures valencianistes, especialment per Carles Salvador en la conferència de 1919 'L’idioma valencià a les escoles', que constituïa el corpus teòric més sòlid en defensa d’aquelles idees. Per contra, la seua significació provenia del fet que era la jove Empar Navarro, de tan sols 22 anys, l’encarregada de posar veu a les reivindicacions de tots els mestres valencianistes en un acte tan rellevant com l’assemblea de Nostra Parla.

Així mateix, anys després, tant durant el període republicà com en el transcurs de la guerra del 36, Empar Navarro s’involucrà en nombroses iniciatives relacionades amb la reivindicació del “valencià a les escoles”. Com a mostra de les activitats que dugué a terme, per exemple, en 1933 participà com a ponent en la conversa pedagògica sobre “L’idioma valencià a les escoles” que se celebrà dins dels actes de la II Setmana Cultural Valenciana. És més, arran de les diverses iniciatives plantejades durant aquells dies, es decidí constituir l’Associació de Mestres Valencians, que el desembre d’aquell any elegí Empar Navarro com a presidenta. Amb posterioritat, el seu compromís amb la llengua i cultura dels valencians la portaren a militar en l’Agrupació Valencianista Republicana (1933) i el Partit Valencianista d’Esquerres (1935), a integrar-se en la secció pedagògica de l’Aliança Intel·lectual per a la Defensa de la Cultura i, durant el període bèl·lic, a participar en el Congrés Internacional de Dones contra la Guerra i el Feixisme, celebrat a París en 1937.

Acabat el conflicte bèl·lic, Empar Navarro fou empresonada durant tres anys i posteriorment sotmesa a un expedient de depuració que l’apartà del càrrec de mestra, que no pogué recuperar ni més ni menys que fins a 1963. Com veiem, doncs, Navarro fou una figura molt rellevant en la defensa del valencià i del seu ús a l’escola, una dona que posteriorment, com afirma Carme Agulló, fou “injustament oblidada i silenciada, una mestra valenciana i valencianista que, encara avui en dia, espera l’homenatge de l’escola valenciana”.

Dones i literatura durant el franquisme

La pràctica de l’escriptura per part de les dones en plena postguerra comportava enormes dificultats, tant les pròpies de l’ofici com les derivades del seu gènere, i molt més si la llengua de creació era el valencià. El cúmul d’obstacles era molt elevat i les possibilitats d’obrir-se camí en el reduït circuit cultural valencià eren ben minses. Tant és així que, en el pròleg de la segona edició de la seua obra La dona forta (Institució Alfons el Magnànim, 1990), Maria Beneyto afirmava que: “És una novel·la escrita [en els anys 60] sota la pressió de vàries dictadures. En primer lloc, la que patia el país, a dalt, i després una o dues més, que podrien ser de la meua pròpia condició de dona, en el pla personal la meitat de la franja humana anomenada home ens volia humils i submises”.

En relació amb açò, trobem el cas ben cridaner de la poetessa Anna Rebeca Mezquita, nascuda a Onda en 1890, que guanyà la Flor Natural dels Jocs Florals de 1952, convocats per Lo Rat Penat, amb el poema “Ratxa”, de temàtica amorosa. Quan Carles Salvador i Enric Soler i Godes, president i secretari del jurat, obriren la plica, degueren pensar que era massa agosarat per a l’època que una dona dedicara un poema amorós a la regina del certamen, i per això decidiren atorgar-li el segon premi, reservant-ne el primer per a un home, segons explicava Concha Piñón Cotanda. Amb tot, dos anys després, en idèntiques circumstàncies, Mezquita sí que guanyà un accèssit al mateix premi convocat anualment per l’entitat ratpenatista. En tot cas, el fet de ser desmerescuda per la seua condició femenina, que segurament no fou únic ni aïllat, és ben significatiu de les dificultats que havien de véncer les dones per aspirar a la normalitat. En la mateixa línia, també podem fer referència als problemes que tingué Maria Ibars per a publicar la novel·la Vides Planes, guanyadora del premi de narrativa dels Jocs Florals de 1949, que no aparegué fins a 1962, en l’editorial Sicània, un projecte impulsat per Nicolau Primitiu Gómez.

No obstant això, a pesar dels molts obstacles, un significatiu estol de dones aconseguiren fer-se un lloc, i ben digne, en l’univers literari valencià de l’època. És ací on hem de destacar, per exemple, els noms de Beatriu Civera, Maria Ibars, Maria Beneyto, Sofia Salvador, Matilde Llòria, Carmelina Sànchez-Cutillas o Maria Mulet, entre altres. Ara, però, som nosaltres els qui hem de treballar perquè la pesada llosa de la invisibilitat, a què la nostra societat ha sotmés històricament les dones, no acabe sepultant el seu esforç per dignificar el valencià en el camp social, educatiu i literari en una època tan difícil com la que els tocà viure.

19 de març, 2018

La poesia de Vicent Andrés Estellés



Taula redona a La Nau

La poesia de Vicent Andrés Estellés

En el vint-i-cinqué aniversari de la seua mort la Nau us convida a la taula redona sobre la poesia de Vicent Andrés Estellés, un dels més rellevants poetes del segle XX i el més important poeta al País Valencià des del segle XV.

Hi participen:
Carmina Andrés (filla del poeta)
Ferran Carbó (UV)
Jordi Oviedo (UCV)
Vicent Salvador (UJI)

Modera:
Antonio Ariño (vicerector de Cultura i Igualtat)

Data: 27 de març de 2018 de 19:00 a 21:00.
Centre: La Nau, Centre Cultural.
Sales: La Nau. Aula Magna.

Entrada lliure, aforament limitat

Organitza: Universitat de València.

01 de febrer, 2017

JOAN FRANCESC MIRA "Sobre Dante i Llull" Cicle Ramon Llull

 Conferència

 

Dimarts, 7 de febrer de 2017
19:00-21:00
Aula Magna. La Nau
Carrer de la Universitat, 2, 46003 València

Entrada lliure. Capacitat de la sala limitada









El professor, escriptor i acadèmic Joan Francesc Mira (València, 1939), recentment guardonat amb la Medalla de la Universitat de València, participarà el pròxim dimarts, 7 de febrer de 2017, en l’Escola Europea de Pensament Lluís Vives, amb una conferència titulada ‘Sobre Dante i Llull’, coincidint amb el cicle dedicat al teòleg, filòsof i literat mallorquí Ramon Llull. L’acte tindrà lloc a l’Aula Magna del Centre Cultural de La Nau, a las 19 hores.

Mira se centrarà en “les coincidències i paral·lelismes entre Dante Alighieri i Ramon Llull”, que com afirma ell mateix “poden resultar sorprenents, però són perfectament reals: La mateixa època de grans canvis socials, el mateix origen urbà, una mateixa cosmovisió, la vida entesa com a camí o itinerari, i sobretot, en un cas i en l’altre, la creació genial d’una llengua literària que seria la base de tota una literatura".

L’actual membre de l’AVL és llicenciat en Filosofia per la Universitat Lateranense de Roma, i doctor per la de València. Ha treballat amb Claude Lévi-Strauss a París, i com a col·laborador del Collège de France i del Consell Internacional de Ciències Socials, Centre de Viena. Ha estat Visiting Fellow a la Universitat de Princeton, catedràtic d’institut i professor de grec a les Universitats de València i Jaume I. Va ser fundador i director de l’Institut Valencià de Sociologia i Antropologia Social i del Museu d’Etnologia de València, i és membre de l’Institut d’Estudis Catalans, Secció de Filosofia i Ciències Socials, i president d’Acció Cultural del País Valencià.

També és autor de més de quaranta llibres, que van de les ciències socials i l’assaig fins a la narrativa, la divulgació, i la traducció de textos clàssics fonamentals com el ‘Nou Testament’, la ‘Divina Comèdia’ o ‘L’Odissea’. Entre les seues novel·les hi ha ‘Els treballs perduts’ (1989), ‘Borja Papa’ (1996), ‘Purgatori’ (2003), i ‘El professor d’història’ (2008) i entre els assaigs ‘Crítica de la nació pura’ (1984), ‘Cultures, llengües, nacions’ (1990), ‘Hèrcules i l’antropòleg’ (1994), ‘Sobre ídols i tribus’ (1999) i ‘En un món fet de nacions’ (2008), a més de diversos reculls d’articles i més de mig centenar de publicacions acadèmiques.

Igualment, entre altres premis i distincions, ha rebut la Lletra d’Or, la Creu de Sant Jordi, el Premio Nacional de Traducción, diversos Premis Nacionals de la Crítica, i la Medalla d’Or de la Ciutat de Florència. És Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2004 i des del passat 1 de desembre Medalla d’Honor de la Universitat de València.
Organitzat per Escola europea de pensament Lluís Vives
http://www.escoladepensamentlluisvives.com/

11 d’octubre, 2016

Feblesa de caràcter, un relat de Calders

Ací  teniu el relat de Calders. Què us sembla? Us sorprén com tracta l'assumpte l'autor? Com defineix la moral el lladre? Quin sentit en penseu que vol reflectir Calders? 

Feblesa de caràcter


Un dia, trobant-me dormint com he dormit tantes i tantes vegades, va despertar-me un soroll que venia del meu despatx.
-Ja hi som! -Vaig dir-me. És el lladre.
Fi, caminant de puntetes, vaig guanyar la distància que em separava del lloc on algú m’espoliava. Allí hi havia un senyor desconegut, amb un sac, que triava aquelles de les meves coses que li feien més goig i les amuntegava en una pila.
-Ep! Parlem-ne… -Li vaig dir...
Ell es va girar sense sobresalt ni sorpresa, em va mirar de cap a peus i respongué:
-No cal. Jo us guanyo. Així, calculant-ho a ull, peso uns vint quilograms més que vós. Aquest avantatge natural m’estalvia tota mena d’explicacions. Porteu armes?
-No.
-Raó de més. I procedí a omplir el sac amb els meus béns, fent com si m’ignorés. Jo, com és de bona llei, no em vaig pas resignar:
-Però home, això no és qüestió de força. Hi ha la moral, m’enteneu? Sense principis no anireu enlloc i tohom us mirarà de cua d’ull…
-La moral! -Digué. És el pes més inútil que pot carregar un home.
I, posant-se seriós de sobte, em preguntà:
-Que hi creieu de debò en la moral?
-I tant, Mare de Déu, i tant!
Va rebre aquesta afirmació de la meva fe amb una gran contrarietat. Abandonà la seva feina, m’agafà pel braç i em convidà a seure. I em dirigí les següents paraules:
-Mireu: em feu una mica de llàstima i vull que rebeu l’ajut de la meva experiència.
“Jo, temps passats, també em refiava de la moral. Era casat, tenia un fill, i un amic del cor, i un negoci. M’havia guanyat la fama d’ésser l’home més bo del barri i, per tant, també el més taujà. El meu confessor quan em veia tremolava, perquè la meva consciència neta no li donava ocasió de lluïment. “Que poc divertit que sou!”, solia dir-me, i, per poders, em beneïa.
“De vegades, el meu tedi m’esgarrifava, però la pau de la meva llar, el bon nom de la família i la netedat de costums em feien companyia. “Aguanta’t, noi, aguanta’t -em deia. Tot això tindrà el seu premi.
“I sabeu quin va ser el premi? Ara us ho esplicaré: un dia el meu fill, que acabava de fer catorze anys, va fugir amb la minyona. Esverat, vaig anar a cercar la meva dona per compartir la pena amb ella, i només vaig trobar una carta seva en la qual m’explicava que, cansada del meu ensopiment, se n’anava a viure amb un senyor del tercer pis, que ell sí que era simpàtic i sabia viure.
“Desfet, vaig decidir submergir-me en el negoci i al cap d’un parell de dies m’assabentava que el meu amic del cor, valent-se d’una maniobra comercial, me l’havia pres.
“Només em quedava el confessor. Vaig explicar-li el que em passava i sense pensar-s’hi gens em digué que tota la culpa era meva i em va posar una penitència d’aquelles que et deixen baldat.
“I el bon nom que tenia pel barri? Ja us ho diré: quan jo passava pel carrer, la gent es girava a mirar-me i reia.
“Com podeu comprendre, era un bon moment per a fer balanç de la meva vida i trobar que, fins aleshores, havia errat. No es pot anar contracorrent, i si hi vas en pagues les conseqüències. Això quedava tan clar que vaig decidir canviar de vida.
“Ara trobo que faig el que vull sense noses de consciència i tothom troba que estic tan bé: les dones em sol·liciten, els coneguts proclamen la meva simpatia i els veïns, quan els vaga, diuen entre ells: “Ja ho veus, tan ase que semblava i encara farà carrera!”
“Això és tot. Si us pot servir d’alguna cosa, aquí ho teniu.
-Vinc amb vós! -Vaig dir-li. Em sabria molt de greu ser víctima d’una decisió tardana.
L’endemà els diaris publicaven la següent notícia:
“Ahir de bon matí, els lladres entraren en un pis de l’avinguda Oriental. Entre altres objectes de valor, hom trobà a faltar l’amo de la casa, ja que ningú no sap donar raó del senyor Calders, ciutadà honorable i contribuent de bons costums.”


Pere Calders, Cròniques de la veritat oculta

23 de setembre, 2016

BENVINGUTS!

 
Viatjar, llegir, conéixer...  No importa el lloc,  el com, el quan. Poc a poc anem omplint el nostre rebost, per no viure al desert. I així com va fer Ben Nassir,  esperem que el trajecte que iniciem tots junts no siga un desert de terra dura i hostil, de pedra i roca, sinó un oasi de plaer, de coneixement.



Una biblioteca en el desert

 
 El poblet de Tamgrut és al sud de Zagora, que vol dir alguns centenars de quilòmetres més avall de Marràqueix, i allà mateix la vall del riu Draa es tanca i deixa una porta estreta, la porta del gran desert, per on arribaven els tuaregs i les caravanes de Timbuctú. «A Timbuctú 52 dies», diu el senyal de trànsit, de trànsit de camell, on es fan la foto els molt escassos turistes d’hivern. Fora del centre de la vall, per on passa el riu i creixen oasis i palmeres, és ja tot una extensió infinita de terra dura i hostil, de pedra i roca. El desert, en realitat, comença en baixar les muntanyes de l’Atlas, que era aquell gegant que sostenia el món sobre els muscles, amb qui lluità Hèrcules, en el viatge a les terres de ponent, per furtar-li les pomes d’or. El mateix gegant còsmic, no cal dir-ho, que va donar nom a la mar Atlàntica. Aquest, per tant, és un dels llocs on s’acabava al món, a l’entrada de la infinita mar d’arena, entre les muntanyes nevades i l’oceà. I ací justament és on el senyor Ben Nassir, o Bennasser, va reunir una increïble biblioteca.
Cal deixar el cotxe a la vora de la carretera, pujar per un carreró entre murs de tapial, fang amb palla cremat pel sol, que es desintegra lentament, i arribar a una porta una mica més gran que les portes dels corrals i les cases. Allà esperen un parell de xicots, estudiants de teologia islàmica, estudis alcorànics o cosa semblant, que eventualment expliquen el lloc i la biblioteca. Hi ha un pati amb un hortet més que jardí, amb plantes de cotó, alguna palmera, i bancalets pobres acabats de regar. I al fons, en una sala gran i bastant trista, hi ha els prestatges amb els milers de llibres. Ara n’hi ha uns cinc mil, però sembla que n’hi havia més, que se’ls han endut a Marràqueix i a Fes. En unes vitrines exposen els exemplars més il·lustres, oberts, per apreciar-ne la bellesa i la cal·ligrafia. Hi ha còpies de l’Alcorà, explica l’estudiant, algunes de molt antigues, del segle XII, escrites sobre pell de gasela, hi ha llibres de poemes, i tractats de les matèries més diverses, medicina, dret, astronomia, matemàtiques, història, totes les ciències d’un món clàssic que ací va trobar un dels racons de repòs més extrems i tardans. Als prestatges, els milers de volums tenen un llom uniforme, i contenen una part considerable del coneixement humà que es podia reunir fa dos o tres segles entre el desert de vora l’Atlàntic i les ciutats de Pèrsia i de l’Àsia central.
El senyor Ben Nassir, segons m’expliquen, devia ser un home de recursos, no sé si comerciant o propietari, que en el viatge reglamentari a la Meca es va dedicar a comprar llibres al Caire i a Damasc, li va entrar la febre bibliòfila; i va anar repetint viatges, carregant camells amb paquets de llibres, i encomanant més compres cada any a mercaders i pelegrins. Fins que va reunir la més gran biblioteca privada de què es té notícia en aquestes parts del món i de la història. Això era a primeries del segle XVIII de la nostra era, els llibres eren tots manuscrits, i dubte molt que a l’Europa d’aquells anys algú arribara a reunir una biblioteca equivalent a aquesta de Tamgrut a les portes del desert. No sé quants volums va reunir el senyor Maians a Oliva uns anys més tard, ni quants en comprà Voltaire, o Diderot, o qualsevol dels nostres il.lustrats, que d’altra banda van viure un temps d’esplendor de la impremta i tenien accés a un comerç editorial ben abundant. El senyor Ben Nassir ho tenia més difícil: comprava manuscrits en ciutats remotíssimes, arribaven després de mesos de viatge, i formava una biblioteca impressionant en un poblet de cases de fang, entre els hortets de l’oasi, les palmeres, i un gran obrador de terrissa que hi ha al costat mateix i que encara funciona, amb forns de llenya i palla, exactament igual que fa tres segles.
El senyor. Ben Nassir, entre el desert de pedra i les primeres dunes d’arena, deu ser un dels exemples extrems que ha donat la passió humana per la paraula escrita. Anotava comentaris, amb una lletra menuda i elegant, al marge de molts dels llibres que comprava, n’encomanava més i més als mercaders i supose que els esperava amb ànsia. Els guardava en armaris, els fullejava, els llegia a la fresca de l’hort, i no sé quin sentit li devia trobar a tot plegat, o per què ho feia. Però la passió pels llibres ha estat sempre un misteri inescrutable, una passió fosca, com la de Fuster acumulant-ne a Sueca desenes de milers. La diferència és que el senyor Ben Nassir és ara com un sant popular, té una confraria religiosa amb el seu nom, i costat de la biblioteca té una tomba o capella, un morabit, on els fidels fan cada any festa i romeria. Perquè hi ha deserts de moltes classes, i els de roca i arena no són sempre els pitjors.
Joan F. Mira | El Temps | 00/03/1997



28 de gener, 2016

Fem ràdio a l'institut: apunta-t'hi!

El Dept. de Valencià ha elaborat un projecte per tal d'emetre quatre programes de ràdio en directe online de trenta minuts durant l'hora de pati per a la segona setmana de març. Estem informant alumnes voluntaris des de 3r ESO fins 2n de Batxillerat per tal de crear quatre equips de redacció entre 9 i 18 persones màxim cadascun. Cada nivell realitzarà un programa magazine únic compost per sis espais entre 4 i 5 minuts. Aquests voluntaris haurien de reunir-se en dos ocasions més al llarg de febrer, només per a coordinar-se, ja que el treball de preparació es realitzarà en línia mitjançant DRIVE i si col·laboreu amb podcasts, mitjançant l'aplicació mòbil de SPREAKER. El professor Toni de la Torre coordinarà el projecte i us convida a acudir a dues reunions informatives on podreu inscriure-vos amb el nom i l'e-mail (cal que tingueu compte en Gmail). La primera reunió es farà dilluns, 1 de febrer, a la sala d'actes durant el pati. La segona serà també allí, dimecres 3, a la mateixa hora. Incrustem la presentació que explica una mica el projecte, el calendari, els tipus d'espais a decidir i els papers que podeu assumir. Els aspectes tècnics s'explicaran al llarg de la 2a i la 3a reunió. Per acabar, el Dept. de Valencià tindrà en compte la vostra participació en el projecte repercutint-la en la nota de la 3a avaluació. Els vostres professors us explicaran com. Animeu-vos a participar-hi.

23 de novembre, 2015

La nació dels valencians, conferència amb J.F. Mira


El dijous 12 de novembre amb motiu de la publicació de la nova  edició de La nació dels valencians, assistírem amb alumnes de 2n de batxiller a la conferència de presentació a l’Octubre Centre de Cultura de València. L’escriptora Gemma Pasqual féu la presentació, el president de les Corts, Enric Morera, i el director d’El Temps, Vicent Sanchis, dissertaren sobre l’obra i la figura de Mira, com a antropòleg, traductor dels clàssics, novel·lista, humanista i assagista.

Esperàvem, però, el moment de la seua intervenció i no defraudà: no és fàcil, ni confortable, viure en un país d'identitat confusa, de nom incert i de destins abocats a una mena o altra de subalternitat i de desintegració... En un país com el valencià, la reflexió (i si pot ser l'acord) sobre el “ser” i el “no ser”, no és un luxe acadèmic: és la condició necessària per existir com a societat, com a poble responsable del seu propi futur entre els altres pobles. Per què no podem ser com qualsevol altre país europeu, com ara els suecs, que no han de preguntar-se què són, ni quina és la seua llengua? Són suecs i parlen suec, tot i que la majoria coneix l’anglés. O com el revisor de tren suís, que fa servir indistintament la llengua oficial segons el cantó que travessa el ferrocarril i demana els bitllets ara en  italià, ara en francés, ara en alemany. Cap problema per al revisor. 




Aquestes i altres anècdotes que Mira va relatar van donar color a la conferència i acostaren el nacionalisme al públic més jove de la sala. Un nacionalisme, en paraules de Mira, entés com un compromís solidari amb el propi poble... el territori i la societat sobre els quals tenim un nexe moral i personal immediat: són els nostres i moralment no ens podem inhibir de la seua sort o la seua desgràcia. 



En comentar-li que érem alumnes dels barris de La Torre i de Sant Marcel·lí --zona on passà la seua infantesa-- accedí de bon grat i molt il·lusionat a fotografiar-se amb nosaltres.

20 de novembre, 2015

525 aniversari del TIRANT LO BLANC


Hui 20 de novembre de fa 525 anys eixia a la llum la primera edició de Tirant lo Blanc en la impremta de Nicolau Spindeler a València. Dels 700 exemplars se'n conserven 3. Un a la Universitat de València, un altre a  la British Library de Londres i el tercer a la Hispanic Society de Nova York.
El llibre escrit per Joanot Martorell és l'obra cimera de la novel·la del segle d'or. Des d'aquestes línies retem homenatge a l'autor del Tirant lo Blanc, que dóna nom al nostre institut.

10 de setembre, 2015

HISTORIA DE LA LITERATURA CATALANA

Acaben d'eixir els tres primers volums de la Història de la literatura catalana. Obra dirigida per Àlex Broch, coeditada per Enciclopèdia Catalana, Editorial Barcino i l'Ajuntament de Barcelona. Una Història de la Literatura catalana amb una visió innovadora i clara, que revisa i modifica idees o tòpics sobre els nostres clàssics. És per això que considerem interessant i, per tant, reproduïm l'article de Lluís Bonada d'El Temps del 6/7/2015.

Lluís Bonada. La cultura medieval catalana, més fascinant que mai

La nostra cultura medieval s'ha fet més fascinant, singular i rica gràcies a les últimes aportacions dels investigadors, recollides en els tres primers volums de la nova 'Història de la literatura catalana', elaborats sota la direcció de Lola Badia
Nous coneixements. Noves descobertes. Nous punts de vista. El panorama de la literatura medieval catalana dibuixat entre els tres primers volums de la nova Història de la literatura catalana, editada entre Enciclopèdia Catalana, Editorial Barcino i l'Ajuntament de Barcelona, s'ha fet més detallat, profund i precís.
L'increment del nombre d'investigadors, lligat a l'important creixement de l'ensenyament de la literatura medieval a les universitats, no únicament catalanes, ho ha fet possible. Com indica la directora dels tres volums, la doctora Lola Badia, en l'epíleg de la sèrie, els professors que es van anar fent càrrec de l'ensenyament de la literatura medieval a partir dels anys 80 a les universitats van esdevenir imperativament investigadors, atès que es veien en la necessitat de posar al dia el discurs crític sobre els textos que prescrivien els programes acadèmics. A la colla, s'hi ha afegit, també, algun estranger, a hores d'ara fora del gremi universitari, com és el cas de l'italià Sfefano M. Cingolani, autor dels capítols dedicats a Bernat Desclot i Pere III el Cerimoniós.
Entre la gran història de Martí de Riquer i els nostres dies, apunta la doctora Badia, s'han adquirit nous coneixements a causa, en primer lloc, de la nova documentació recollida dels arxius. "Per exemple, en l'organització de la poesia del XV", diu. Pel que fa a la poesia, "és important conèixer com es transmetia, a través dels cançoners, que ja et donaven una canonització, una priorització, i aquest aspecte, per als nostres antecessors, com Jordi Rubió i Balaguer i Martí de Riquer, les dues grans síntesis, del 1949 i 1964, no era important".
L'atenció a la materialitat dels cançoners ha permès saber quina va ser la canonització dels trobadors fins a un Jordi de Sant Jordi i, sobretot, Ausiàs March. I descobrir poetes que van tenir un reconeixement a l'època i que els primers historiadors romàntics no van apreciar. Les noves dades d'arxiu també han permès identificar molts poetes.
La centralitat de la cort com a lloc de producció i consum de la lírica ha quedat reforçada i més ben dibuixada gràcies als resultats de les dues línies de recerca, el buidatge dels arxius i l'atenció als cançoners, afirma la doctora Badia. Així, en el volum II es descobreix que l'adopció del català com a llengua de la poesia es dugué a terme a la cort valenciana del Magnànim, des que tornà de la primera expedició a Itàlia el 1424 fins a la seva partença definitiva el 1432. Ausiàs March, al costat d'altres poetes aleshores famosos com Martí Garcia, fa la seva entrada a la lírica catalana en aquests anys.  "Veure que March no era l'únic poeta de la seva generació sembla rellevant", diu Badia.
El control de la cronologia de la majoria de poetes permet distingir amb claredat entre les promocions successives a la de March. La que encapçala Pere Torroella, el poeta bilingüe de les corts ibèriques i italiana dels Trastàmara, és la responsable de la canonització de March a partir dels anys quaranta del segle XV.
Les recerques d'arxiu han donat una empenta a la lectura de March, una operació durant molt de temps problemàtica. Saber qui era dona Teresa, quan va néixer i morir, i avaluar què és un poema laudatori cortesà com el XXIII, "Lleixant a part l'estil dels trobadors", ha permès d'estirar molts fils i de precisar una mica més la cronologia i l'ordre de la poesia marquiana, si bé el corpus del poeta continua mantenint alguns dels seus enigmes.
Del nou cànon establert per la generació dels especialistes responsables de la nova història, i de la nova visió de la literatura medieval catalana que s'hi projecta, es conclou, en primer lloc,  que la clau per accedir al nucli de la producció medieval que avui es considera literària -llavors només la poesia se'n considerava- són les traduccions i els traductors.
No únicament, diu la doctora Badia, perquè tota la cultura medieval descansa sobre un text sagrat, la Bíblia, conegut en la seva traducció al llatí, sinó perquè de la traducció en general, de l'exercici de traduir, en neixen l'adaptació, la imitació i l'emulació de l'original. I com recorda Lluís Cifuentes en la presentació del bloc "Traduccions i traductors", del volum II, "la història de la literatura catalana medieval està emmarcada per traduccions: els testimonis catalans escrits més antics són els dos fragments sobreviscuts del Llibre jutge visigòtic, i l'Edat Mitjana catalana es tanca, pràcticament, amb la impressió de la monumental versió de les Metamorfosis d'Ovidi feta per Francesc Alegre el 1494 i de la versió imponent de la Vita Christi de Ludolf de Saxònia, feta per Joan Roís de Corella."
Això explica que els respectius índexs d'autors i obres es trobin farcits d'autors coetanis o antics, de totes les literatures que van alimentar la catalana, ja sigui com a autors d'obres girades al català o com a fonts, explícites o amagades. Entre els més citats trobem els Aristòtil, Dante, Boccaccio,  Boeci,  Ciceró, Horaci, Livi, Ovidi, Petrarca, Sal·lusti, Sèneca, Tomàs d'Aquino i Virgili.
Com ja era tradició entre els romanistes, i aquest aspecte s'ha intensificat amb la generació de la doctora Badia, la detecció de fonts amagades s'ha fet imprescindible per analitzar l'obra dels autors medievals, cosa que exigeix un coneixement profund de la tradició greco-llatina i dels autors europeus i orientals coetanis més influents a casa nostra.
D'altra banda, els pròlegs dels traductors contenen informacions precioses sobre l'acte de traslladar continguts d'un idioma a un altre i sobre la jerarquització d'autors. Així, "el pròleg justificador de Ferran Valentí per a la seva traducció de Ciceró del 1450 acaba dibuixant un primer esbós d'història de la literatura catalana, presidit per Llull i Bernat Metge, acompanyats d'altres insignes traductors, escriptors de temes moralment exemplars en llengua vulgar."
Les traduccions, conclou Lola Badia, permeten veure la varietat i riquesa de la informació cultural. Perquè, puntualitza, aquesta història és, en definitiva, una història de la cultura en català durant l'Edat Mitjana. Per això hi té un paper destacat Arnau de Vilanova, que no era literat, sinó metge i agitador espiritual, però té obres en vulgar rellevants, i escrivia molt bé. Arnau de Vilanova forma part destacada de la història de la llengua i la cultura catalanes.
En el capítol dedicat a les traduccions queda clar que ens trobem davant d'una història de la cultura, no només de la literatura: els primers apartats parlen de la traducció d'obres científiques i tècniques.
Bernat Metge
Bernat Metge és tot just, precisa Lola Badia, el representant més destacat del procés que porta de traduir creativament a produir obres literàries personals i innovadores. També ho és en la funció formativa de la cancelleria pel que fa a l'homogeneïtat i l'elaboració de la llengua. El seu cas il·lustra la transferència de l'establiment d'un estil depurat del llenguatge administratiu a la pràctica literària, llegim en l'apartat "La cultura dels secretaris i dels notaris i la prosa catalana", del capítol "Monarquia, llengua i literatura", elaborat per la doctora Badia, i inclòs al segon volum.
L'homogeneïtat i l'elaboració de la llengua de la cancelleria representen un punt de referència fonamental per comprendre el desplegament històric de la prosa literària catalana, considera la filòloga.
Un sector medievalista, cada cop més minoritari i marginal, encapçalat al seu temps per Miquel Batllori, va parlar i parla d'humanisme català en referir-se a l'obra de Bernat Metge. També ho havia fet Martí de Riquer, però ben aviat va abandonar la idea. Per a Badia i els seus col·laboradors i deixebles, és un desencert, i, a més, una qüestió superada, jubilada del tot.
"El terme humanisme -considera Lola Badia- s'havia fet habitual per designar de manera impròpia la cultura clàssica dels funcionaris de la cancelleria catalana. L'humanisme és una altra cosa, és un corrent específic de la segona meitat del segle XV, posterior a Bernat Metge, que s'inicia a Itàlia amb Lorenzo Valla. Consisteix a utilitzar el coneixement dels clàssics per fer una filologia combativa en el descobriment del passat històric. Un descobridor d'un fals és un humanista, per exemple. Totes les  persones sensates estan d'acord amb això. Hi ha medievalistes, però, que es guanyen la vida utilitzant una metodologia historiogràfica que no poden justificar. Utilitzen el mot humanisme amb una polisèmia acomodatícia i amb un sentit molt ampli per poder estendre alegrement el concepte. Prou. S'ha acabat. No és discutible. I si ho continuen discutint, no penso contestar. Hi ha moltes coses més importants a debatre".
Curial e Güelfa
Tampoc no pensen acceptar, els estudiosos presents als tres volums,  que l'anònim Curial e Güelfa sigui una falsificació. Lola Badia i Jaume Torró, autors del capítol dedicat a la novel·la, reconeixen, això sí, que "la hipòtesi segons la qual el Curial fóra una falsificació de Milà i Fontanals ha estimulat l'estudi codicològic i paleogràfic del còdex i això ha permès establir que la comparació del manuscrit amb altres documents coetanis porta a datar la lletra entre els anys 1430 i 1440 i que la relligadura del volum és de finals del XV i principis del XVI.
"La hipòtesi del fals Curial és una absurditat que no s'ha de discutir", considera Lola Badia. Queda a l'aire, però, l'autoria: cap dels candidats proposats no ha obtingut una acceptació general i tampoc no han estat concloents les temptatives d'assignar una coloració dialectal concreta a la llengua de la novel·la.
El Curial i el Tirant són les dues grans obres en prosa, estableixen els medievalistes. "Si l'anònim autor del primer -diu Lola Badia- destaca per la cura i l'elegància del seu estil, que s'emmiralla en la prosa llatina de Petrarca, en la romànica dels narradors francesos del segle XIII i en la de Boccaccio, Joanot Martorell ofereix una novel·la cavalleresca literàriament enciclopèdica, que entreté i delecta el lector alhora que il·lustra sobre els valors de la croada contra el turc. Martorell, d'altra banda, reelabora molt a la seva manera la condemna de la fina amor de la tradició trobadoresca".
Pel que fa a l'emergència dels primers textos en prosa catalans de gran alè al darrer terç del segle XIII ha calgut, indica la directora dels volums, afrontar un conjunt de singularitats, la més destacable de les quals és la del Llibre dels fets de Jaume I.
Com se sap, va ser el malaguanyat filòleg humanista Josep Maria Pujol la persona que va descobrir aquesta singularitat, que consistia en l'oralitat del text. El rei en persona l'hauria dictat. "Jaume I no sabia escriure, però era un gran escriptor", diu Lola Badia. Josep M. Pujol va poder participar, poc abans de morir, en la redacció del capítol corresponent, inclòs al primer volum, aparegut el 2013.
La singularitat catalana medieval més accentuada és, però, Ramon Llull, i la nova història ho reforça. Com precisa la doctora Badia, la singularitat més gran de Llull, "una figura que només es pot abordar com un cas a part dins del panorama medieval", és la seva presentació com a escriptor en llegua vulgar el 1271 amb una obra immensa, redactada en una prosa catalana perfecta, el Llibre de contemplació en Déu.
També es pot considerar fins a cert punt singular l'estima dels especialistes pels seus autors, sempre amatents a destacar-ne les virtuts, a gratar a fons fins a trobar-les. Així, podem llegir, en el capítol dedicat a Eiximenis, redactat per David Guixeras i Sadurní Martí, demostren amb diversos exemples que, "tot i que segurament, com diu Martí de Riquer, Eiximenis 'no és mai genial', no es pot negar, doncs, que és un mestre de la narració i que alguns dels millors passatges de la literatura catalana medieval han sortit de la seva ploma".
Els dos filòlegs han seguit, com la resta de l'equip, el propòsit de l'obra, que ha estat, diu Lola Badia, de compilar, analitzar i posar a l'abast un repertori el més complet possible de textos catalans dels segles XII al XV amb atenció als trets de contingut i d'estil que avui es consideren literaris. L'estudi de l'estil dels autors, al costat del de les fonts, és un tret característic dels medievalistes.
Lectura cordial
I també han seguit la directriu de la directora, que calia aplicar el mètode positivista més rigorós i ser perspicaços, bo i fent una lectura "cordial i atenta" de les obres.
Analitzar, compilar, i posar a l'abast del lector culte però també del professional de l'ensenyament i de l'estudi de la cultura medieval, al qual semblen a vegades dirigits amb preferència els textos, sobretot quan es prioritza la informació de la recerca feta, els complexos camins de la investigació, sobre la descripció dels resultats, de les conclusions. Sempre, però, de manera clara, sistemàtica i didàctica.
Pel que fa a la historiografia anterior, l'obra mostra el màxim respecte i admiració pels grans romanistes, en especial Rubió i Riquer. Lola Badia adverteix que els tres volums no qüestionen pas la tradició que els precedeix si no és amb raons molt sòlides, com la identificació documental d'escriptors, l'estudi material de la transmissió manuscrita i impresa i la detecció de fonts.
I per tal que el lector d'avui s'acosti a les peculiaritats de l'època, el primer capítol, redactat  per Lola Badia, fa unes consideracions generals sobre la noció d'edat mitjana, el context sociopolític, la tradició literària i l'escola, el llibre manuscrit o la centralitat de la casa reial, consideracions que tenen la funció, diu Lola Badia, d'orientar el lector contemporani per ajudar-lo a salvar la distància mental que el separa dels escriptors antics.
El Temps, 6/07/2015