11 d’octubre, 2016

Feblesa de caràcter, un relat de Calders

Ací  teniu el relat de Calders. Què us sembla? Us sorprén com tracta l'assumpte l'autor? Com defineix la moral el lladre? Quin sentit en penseu que vol reflectir Calders? 

Feblesa de caràcter


Un dia, trobant-me dormint com he dormit tantes i tantes vegades, va despertar-me un soroll que venia del meu despatx.
-Ja hi som! -Vaig dir-me. És el lladre.
Fi, caminant de puntetes, vaig guanyar la distància que em separava del lloc on algú m’espoliava. Allí hi havia un senyor desconegut, amb un sac, que triava aquelles de les meves coses que li feien més goig i les amuntegava en una pila.
-Ep! Parlem-ne… -Li vaig dir...
Ell es va girar sense sobresalt ni sorpresa, em va mirar de cap a peus i respongué:
-No cal. Jo us guanyo. Així, calculant-ho a ull, peso uns vint quilograms més que vós. Aquest avantatge natural m’estalvia tota mena d’explicacions. Porteu armes?
-No.
-Raó de més. I procedí a omplir el sac amb els meus béns, fent com si m’ignorés. Jo, com és de bona llei, no em vaig pas resignar:
-Però home, això no és qüestió de força. Hi ha la moral, m’enteneu? Sense principis no anireu enlloc i tohom us mirarà de cua d’ull…
-La moral! -Digué. És el pes més inútil que pot carregar un home.
I, posant-se seriós de sobte, em preguntà:
-Que hi creieu de debò en la moral?
-I tant, Mare de Déu, i tant!
Va rebre aquesta afirmació de la meva fe amb una gran contrarietat. Abandonà la seva feina, m’agafà pel braç i em convidà a seure. I em dirigí les següents paraules:
-Mireu: em feu una mica de llàstima i vull que rebeu l’ajut de la meva experiència.
“Jo, temps passats, també em refiava de la moral. Era casat, tenia un fill, i un amic del cor, i un negoci. M’havia guanyat la fama d’ésser l’home més bo del barri i, per tant, també el més taujà. El meu confessor quan em veia tremolava, perquè la meva consciència neta no li donava ocasió de lluïment. “Que poc divertit que sou!”, solia dir-me, i, per poders, em beneïa.
“De vegades, el meu tedi m’esgarrifava, però la pau de la meva llar, el bon nom de la família i la netedat de costums em feien companyia. “Aguanta’t, noi, aguanta’t -em deia. Tot això tindrà el seu premi.
“I sabeu quin va ser el premi? Ara us ho esplicaré: un dia el meu fill, que acabava de fer catorze anys, va fugir amb la minyona. Esverat, vaig anar a cercar la meva dona per compartir la pena amb ella, i només vaig trobar una carta seva en la qual m’explicava que, cansada del meu ensopiment, se n’anava a viure amb un senyor del tercer pis, que ell sí que era simpàtic i sabia viure.
“Desfet, vaig decidir submergir-me en el negoci i al cap d’un parell de dies m’assabentava que el meu amic del cor, valent-se d’una maniobra comercial, me l’havia pres.
“Només em quedava el confessor. Vaig explicar-li el que em passava i sense pensar-s’hi gens em digué que tota la culpa era meva i em va posar una penitència d’aquelles que et deixen baldat.
“I el bon nom que tenia pel barri? Ja us ho diré: quan jo passava pel carrer, la gent es girava a mirar-me i reia.
“Com podeu comprendre, era un bon moment per a fer balanç de la meva vida i trobar que, fins aleshores, havia errat. No es pot anar contracorrent, i si hi vas en pagues les conseqüències. Això quedava tan clar que vaig decidir canviar de vida.
“Ara trobo que faig el que vull sense noses de consciència i tothom troba que estic tan bé: les dones em sol·liciten, els coneguts proclamen la meva simpatia i els veïns, quan els vaga, diuen entre ells: “Ja ho veus, tan ase que semblava i encara farà carrera!”
“Això és tot. Si us pot servir d’alguna cosa, aquí ho teniu.
-Vinc amb vós! -Vaig dir-li. Em sabria molt de greu ser víctima d’una decisió tardana.
L’endemà els diaris publicaven la següent notícia:
“Ahir de bon matí, els lladres entraren en un pis de l’avinguda Oriental. Entre altres objectes de valor, hom trobà a faltar l’amo de la casa, ja que ningú no sap donar raó del senyor Calders, ciutadà honorable i contribuent de bons costums.”


Pere Calders, Cròniques de la veritat oculta

23 de setembre, 2016

BENVINGUTS!

 
Viatjar, llegir, conéixer...  No importa el lloc,  el com, el quan. Poc a poc anem omplint el nostre rebost, per no viure al desert. I així com va fer Ben Nassir,  esperem que el trajecte que iniciem tots junts no siga un desert de terra dura i hostil, de pedra i roca, sinó un oasi de plaer, de coneixement.



Una biblioteca en el desert

 
 El poblet de Tamgrut és al sud de Zagora, que vol dir alguns centenars de quilòmetres més avall de Marràqueix, i allà mateix la vall del riu Draa es tanca i deixa una porta estreta, la porta del gran desert, per on arribaven els tuaregs i les caravanes de Timbuctú. «A Timbuctú 52 dies», diu el senyal de trànsit, de trànsit de camell, on es fan la foto els molt escassos turistes d’hivern. Fora del centre de la vall, per on passa el riu i creixen oasis i palmeres, és ja tot una extensió infinita de terra dura i hostil, de pedra i roca. El desert, en realitat, comença en baixar les muntanyes de l’Atlas, que era aquell gegant que sostenia el món sobre els muscles, amb qui lluità Hèrcules, en el viatge a les terres de ponent, per furtar-li les pomes d’or. El mateix gegant còsmic, no cal dir-ho, que va donar nom a la mar Atlàntica. Aquest, per tant, és un dels llocs on s’acabava al món, a l’entrada de la infinita mar d’arena, entre les muntanyes nevades i l’oceà. I ací justament és on el senyor Ben Nassir, o Bennasser, va reunir una increïble biblioteca.
Cal deixar el cotxe a la vora de la carretera, pujar per un carreró entre murs de tapial, fang amb palla cremat pel sol, que es desintegra lentament, i arribar a una porta una mica més gran que les portes dels corrals i les cases. Allà esperen un parell de xicots, estudiants de teologia islàmica, estudis alcorànics o cosa semblant, que eventualment expliquen el lloc i la biblioteca. Hi ha un pati amb un hortet més que jardí, amb plantes de cotó, alguna palmera, i bancalets pobres acabats de regar. I al fons, en una sala gran i bastant trista, hi ha els prestatges amb els milers de llibres. Ara n’hi ha uns cinc mil, però sembla que n’hi havia més, que se’ls han endut a Marràqueix i a Fes. En unes vitrines exposen els exemplars més il·lustres, oberts, per apreciar-ne la bellesa i la cal·ligrafia. Hi ha còpies de l’Alcorà, explica l’estudiant, algunes de molt antigues, del segle XII, escrites sobre pell de gasela, hi ha llibres de poemes, i tractats de les matèries més diverses, medicina, dret, astronomia, matemàtiques, història, totes les ciències d’un món clàssic que ací va trobar un dels racons de repòs més extrems i tardans. Als prestatges, els milers de volums tenen un llom uniforme, i contenen una part considerable del coneixement humà que es podia reunir fa dos o tres segles entre el desert de vora l’Atlàntic i les ciutats de Pèrsia i de l’Àsia central.
El senyor Ben Nassir, segons m’expliquen, devia ser un home de recursos, no sé si comerciant o propietari, que en el viatge reglamentari a la Meca es va dedicar a comprar llibres al Caire i a Damasc, li va entrar la febre bibliòfila; i va anar repetint viatges, carregant camells amb paquets de llibres, i encomanant més compres cada any a mercaders i pelegrins. Fins que va reunir la més gran biblioteca privada de què es té notícia en aquestes parts del món i de la història. Això era a primeries del segle XVIII de la nostra era, els llibres eren tots manuscrits, i dubte molt que a l’Europa d’aquells anys algú arribara a reunir una biblioteca equivalent a aquesta de Tamgrut a les portes del desert. No sé quants volums va reunir el senyor Maians a Oliva uns anys més tard, ni quants en comprà Voltaire, o Diderot, o qualsevol dels nostres il.lustrats, que d’altra banda van viure un temps d’esplendor de la impremta i tenien accés a un comerç editorial ben abundant. El senyor Ben Nassir ho tenia més difícil: comprava manuscrits en ciutats remotíssimes, arribaven després de mesos de viatge, i formava una biblioteca impressionant en un poblet de cases de fang, entre els hortets de l’oasi, les palmeres, i un gran obrador de terrissa que hi ha al costat mateix i que encara funciona, amb forns de llenya i palla, exactament igual que fa tres segles.
El senyor. Ben Nassir, entre el desert de pedra i les primeres dunes d’arena, deu ser un dels exemples extrems que ha donat la passió humana per la paraula escrita. Anotava comentaris, amb una lletra menuda i elegant, al marge de molts dels llibres que comprava, n’encomanava més i més als mercaders i supose que els esperava amb ànsia. Els guardava en armaris, els fullejava, els llegia a la fresca de l’hort, i no sé quin sentit li devia trobar a tot plegat, o per què ho feia. Però la passió pels llibres ha estat sempre un misteri inescrutable, una passió fosca, com la de Fuster acumulant-ne a Sueca desenes de milers. La diferència és que el senyor Ben Nassir és ara com un sant popular, té una confraria religiosa amb el seu nom, i costat de la biblioteca té una tomba o capella, un morabit, on els fidels fan cada any festa i romeria. Perquè hi ha deserts de moltes classes, i els de roca i arena no són sempre els pitjors.
Joan F. Mira | El Temps | 00/03/1997



28 de gener, 2016

Fem ràdio a l'institut: apunta-t'hi!

El Dept. de Valencià ha elaborat un projecte per tal d'emetre quatre programes de ràdio en directe online de trenta minuts durant l'hora de pati per a la segona setmana de març. Estem informant alumnes voluntaris des de 3r ESO fins 2n de Batxillerat per tal de crear quatre equips de redacció entre 9 i 18 persones màxim cadascun. Cada nivell realitzarà un programa magazine únic compost per sis espais entre 4 i 5 minuts. Aquests voluntaris haurien de reunir-se en dos ocasions més al llarg de febrer, només per a coordinar-se, ja que el treball de preparació es realitzarà en línia mitjançant DRIVE i si col·laboreu amb podcasts, mitjançant l'aplicació mòbil de SPREAKER. El professor Toni de la Torre coordinarà el projecte i us convida a acudir a dues reunions informatives on podreu inscriure-vos amb el nom i l'e-mail (cal que tingueu compte en Gmail). La primera reunió es farà dilluns, 1 de febrer, a la sala d'actes durant el pati. La segona serà també allí, dimecres 3, a la mateixa hora. Incrustem la presentació que explica una mica el projecte, el calendari, els tipus d'espais a decidir i els papers que podeu assumir. Els aspectes tècnics s'explicaran al llarg de la 2a i la 3a reunió. Per acabar, el Dept. de Valencià tindrà en compte la vostra participació en el projecte repercutint-la en la nota de la 3a avaluació. Els vostres professors us explicaran com. Animeu-vos a participar-hi.