Una biblioteca en el desert
El
poblet de Tamgrut és al sud de Zagora, que vol dir alguns centenars de quilòmetres
més avall de Marràqueix, i allà mateix la vall del riu Draa es tanca i deixa
una porta estreta, la porta del gran desert, per on arribaven els tuaregs i les
caravanes de Timbuctú. «A Timbuctú 52 dies», diu el senyal de trànsit, de trànsit
de camell, on es fan la foto els molt escassos turistes d’hivern. Fora del
centre de la vall, per on passa el riu i creixen oasis i palmeres, és ja tot
una extensió infinita de terra dura i hostil, de pedra i roca. El desert, en
realitat, comença en baixar les muntanyes de l’Atlas, que era aquell gegant que
sostenia el món sobre els muscles, amb qui lluità Hèrcules, en el viatge a les
terres de ponent, per furtar-li les pomes d’or. El mateix gegant còsmic, no cal
dir-ho, que va donar nom a la mar Atlàntica. Aquest, per tant, és un dels llocs
on s’acabava al món, a l’entrada de la infinita mar d’arena, entre les
muntanyes nevades i l’oceà. I ací justament és on el senyor Ben Nassir, o
Bennasser, va reunir una increïble biblioteca.
Cal
deixar el cotxe a la vora de la carretera, pujar per un carreró entre murs de
tapial, fang amb palla cremat pel sol, que es desintegra lentament, i arribar a
una porta una mica més gran que les portes dels corrals i les cases. Allà
esperen un parell de xicots, estudiants de teologia islàmica, estudis alcorànics
o cosa semblant, que eventualment expliquen el lloc i la biblioteca. Hi ha un
pati amb un hortet més que jardí, amb plantes de cotó, alguna palmera, i
bancalets pobres acabats de regar. I al fons, en una sala gran i bastant
trista, hi ha els prestatges amb els milers de llibres. Ara n’hi ha uns cinc
mil, però sembla que n’hi havia més, que se’ls han endut a Marràqueix i a Fes.
En unes vitrines exposen els exemplars més il·lustres, oberts, per
apreciar-ne la bellesa i la cal·ligrafia. Hi ha còpies de l’Alcorà,
explica l’estudiant, algunes de molt antigues, del segle XII, escrites sobre
pell de gasela, hi ha llibres de poemes, i tractats de les matèries més
diverses, medicina, dret, astronomia, matemàtiques, història, totes les ciències
d’un món clàssic que ací va trobar un dels racons de repòs més extrems i
tardans. Als prestatges, els milers de volums tenen un llom uniforme, i
contenen una part considerable del coneixement humà que es podia reunir fa dos
o tres segles entre el desert de vora l’Atlàntic i les ciutats de Pèrsia i de l’Àsia
central.
El
senyor Ben Nassir, segons m’expliquen, devia ser un home de recursos, no sé si
comerciant o propietari, que en el viatge reglamentari a la Meca es va dedicar
a comprar llibres al Caire i a Damasc, li va entrar la febre bibliòfila; i va
anar repetint viatges, carregant camells amb paquets de llibres, i encomanant més
compres cada any a mercaders i pelegrins. Fins que va reunir la més gran
biblioteca privada de què es té notícia en aquestes parts del món i de la història.
Això era a primeries del segle XVIII de la nostra era, els llibres eren tots
manuscrits, i dubte molt que a l’Europa d’aquells anys algú arribara a reunir
una biblioteca equivalent a aquesta de Tamgrut a les portes del desert. No sé
quants volums va reunir el senyor Maians a Oliva uns anys més tard, ni quants
en comprà Voltaire, o Diderot, o qualsevol dels nostres il.lustrats,
que d’altra banda van viure un temps d’esplendor de la impremta i tenien accés
a un comerç editorial ben abundant. El senyor Ben Nassir ho tenia més difícil:
comprava manuscrits en ciutats remotíssimes, arribaven després de mesos de
viatge, i formava una biblioteca impressionant en un poblet de cases de fang,
entre els hortets de l’oasi, les palmeres, i un gran obrador de terrissa que hi
ha al costat mateix i que encara funciona, amb forns de llenya i palla,
exactament igual que fa tres segles.
El
senyor. Ben Nassir, entre el desert de pedra i les primeres dunes d’arena,
deu ser un dels exemples extrems que ha donat la passió humana per la paraula
escrita. Anotava comentaris, amb una lletra menuda i elegant, al marge de molts
dels llibres que comprava, n’encomanava més i més als mercaders i supose que
els esperava amb ànsia. Els guardava en armaris, els fullejava, els llegia a la
fresca de l’hort, i no sé quin sentit li devia trobar a tot plegat, o per què
ho feia. Però la passió pels llibres ha estat sempre un misteri inescrutable,
una passió fosca, com la de Fuster acumulant-ne a Sueca desenes de milers. La
diferència és que el senyor Ben Nassir és ara com un sant popular, té
una confraria religiosa amb el seu nom, i costat de la biblioteca té una tomba
o capella, un morabit, on els fidels fan cada any festa i romeria. Perquè hi ha
deserts de moltes classes, i els de roca i arena no són sempre els pitjors.
Joan F. Mira | El Temps | 00/03/1997
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada