El dijous 12 de novembre amb motiu de la publicació de
la nova edició de La nació dels valencians, assistírem amb alumnes
de 2n de batxiller a la conferència de presentació a l’Octubre Centre de Cultura de València. L’escriptora Gemma Pasqual féu la presentació, el
president de les Corts, Enric Morera, i el director d’El Temps, Vicent Sanchis,
dissertaren sobre l’obra i la figura de Mira, com a antropòleg, traductor dels
clàssics, novel·lista, humanista i assagista.
Esperàvem, però, el moment de la seua intervenció i no
defraudà: no és fàcil, ni confortable, viure en un país d'identitat confusa, de
nom incert i de destins abocats a una mena o altra de subalternitat i de
desintegració... En un país com el valencià, la reflexió (i si pot ser
l'acord) sobre el “ser” i el “no ser”, no és un luxe acadèmic: és la
condició necessària per existir com a societat, com a poble responsable
del seu propi futur entre els altres pobles. Per què no podem ser com qualsevol altre país europeu, com ara els
suecs, que no han de preguntar-se què són, ni quina és la seua llengua? Són
suecs i parlen suec, tot i que la majoria coneix l’anglés. O com el revisor de
tren suís, que fa servir indistintament la llengua oficial segons el cantó que
travessa el ferrocarril i demana els bitllets ara en italià, ara en francés, ara en alemany. Cap
problema per al revisor.
Aquestes i altres anècdotes que Mira va relatar van donar color a la conferència i acostaren el nacionalisme al públic més jove de la sala. Un nacionalisme, en paraules de Mira, entés com un compromís solidari amb el propi poble... el territori i la societat sobre els quals tenim un nexe moral i personal immediat: són els nostres i moralment no ens podem inhibir de la seua sort o la seua desgràcia.
En comentar-li que érem alumnes dels barris de La Torre i de Sant Marcel·lí --zona on passà la seua infantesa-- accedí de bon
grat i molt il·lusionat a fotografiar-se amb nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada