29 maig, 2007

Solucionari de les preguntes als textos de les PAU en valencià

Després de l'examen final d'anàlisi de text convé fer-ne una breu valoració. En revisar els vostres comentaris s'ha de constatar que les dues preguntes de caire lèxic i gramatical han sigut el cavall de batalla de l'exercici ja que ben pocs les han respost correctament o de manera completa. La nota mitjana ha estat de punt i mig sobre tres, per la qual cosa es fa necessari revisar estos dies els diferents aspectes lèxicogramaticals que s'hi plantegen.


A classe, i de forma voluntària els repassarem de nou. Això no obstant, per a aquells que vulgueu estudiar pel vostre compte, us deixe ací les respostes i el sistema de baremació detallada que se sol fer en l'exercici de les qüestions amb el fi que les estudieu i que doneu molta més importància a la contestació d'estes "innocents" preguntes que us abaixen generalment la nota del comentari.


Heus ací el solucionari als sis darrers textos que es van presentar a les PAU de valencià. Es troben al web del Departament de Català de la U.V. i les enllace ací una per una. Observeu com sol desglossar-se en apartats la baremació de cada pregunta i com s'espera de moltes preguntes una contestació detallada.


>>>Respostes a "La mirada"
>>>Respostes a "De buit en buit"

1 comentari:

persa ha dit...

realitzat per una alumna aquest curs, som d'un altre centre, però si ens permeteu, ens agradaria participar-hi

"La cohesió lingüística"
No existeix equilibri entre dues llengües, potser en un món utòpic, però ací sempre que hi ha dues llengües co-oficials, una té el predomini i l’altra tendeix a desaparèixer. Aleshores, els nouviguts han d’adaptar la llengua del territori al que van a viure i no imposar-la.
Aquest és el resum del text “la cohesió lingüística”, tema del qual és que la cohesió lingüística no es pot realitzar., i està extret de “Patrimoni natural”, de Jesús Tusón, que es va escriure a Barcelona al 2004. El seu títol és temàtic, ja que té relació amb el text. Presenta una estructura externa composta per tres paràgrafs, i una interna que és , i presenta una introducció, que abarca tot el primer paràgraf (“Cohesió...profunda”), i l’autor comença el text explicant que la convivència de dues llengües en un mateix Estat tan sols es podria donar en un món utòpic. El desenvolupament comença en la línia 6 i finalitza en la línia 21 (“És davant...silenciada”), i l’autor diu en ella que cal defendre la llengua pròpia del territori i no mostrar autoodi. Finalment, la conclusió comença en la línia 22 i finalitza en la línia 27 (“Faran...terra”), i l’autor conclueix dient que si hi ha factors com, per eixemple, laborals, afectius, etc., faran veure al nouvingut que val la pena aprendre el llenguatge de la terra on està.
La progressió temàtica d’aquest text és constant, ja que el tema sempre és el mateix i tan sols s’afegeixen temes nous sobre el mateix.
Parlant de l’adequació, l’àmbit d’ús és acadèmic i de gènere expositiu-argumentatiu, ja que exposa la tesi al primer paràgraf i l’argumenta als paràgrafs restants. El seu registre és formal. És un text on l’emissor i el receptor no comparteixen ni el temps ni l’espai. L’emissor real, Jesús Tusón, es refereix a un gran nombre de persones, per tant text multidireccional, encara que la seua finalitat és convèncer a persones que viuen en territoris amb dues llengües de que no mostren autoodi a la seua llengua. Per això, la funció lingüística predominant és l’apel·lativa, encara que també trobem l’expressiva amb opinions de l’autor, com a la línia 11 (“aberració”). Al text trobem una intertextualitat a la línia 10 (“Un estat, una llengua”), que segons l’autor és una frase que debilita la nostra pluralitat. També trobem pressuposicions, com per eixemple, “sis mil llengües en poc més de dos-cents estats”, línia 9, i va introduït per “recordem-ho”.
La modalitat oracional és l’enunciativa, encara que també trobem negacions com “el que li passa pel cap no és d’imposar-hi res de res” (lín. 15). També trobem interrogacions aquí hauràs de justificar que pretén amb elles , com “¿Cohesió en dues llengües?” (lín. 1), “¿Quina llengua?” (lín. 18), o “¿Faran...caurà?” (lín. 22). Pel que fa a la modalització, marca subjectivitat, ja que utilitza lèxica
valoratius com: substantius (“aberració”, lín. 11), adjectius (“destructives”, lín. 10), interrogacions retòriques (“Cohesió...?”, lín. 1), i les conseqüents responses iròniques (“Si, en el regne de la utopia...”, lín. 1), perífrasis verbals (“cal fer efectiu...”, lín. 6), i adverbis com “Pot ser” (lín. 2), “òbviament” (lín. 18), “perfectament” (lín. 16), entre altres. Al text també trobem impersonalitzacions, com per eixemple “cal fer efectiu...” (lín. 6).
Pel que fa a la cohesió lèxica del text, trobem en primer lloc sinònims, com “estat”, “poble”, “territori”, “espaï” i “terra“gravetat”, “importància”, i antònims, com “totpoderós”, “feblesa”, i “cohesió”, “desequilibri”. També trobem hipònims com “humana” (lín. 11) de l’hiperònim “espècie” (lín. 12).
Parlant de cohesió gramatical, trobem el·lipsi nominal com “que (nosaltres) considerem” (lín. 3), i “em convé (aquesta terra)” (lín. 26). També trobem el·lipsi verbal com “(és) una aberració” (lín. 11), i “i no (trobi) pas l’amagada” (lín. 18). Trobem anàfores com “la” (“convertir-la”, lín. 7), “li” (lín. 15 i 19), i “hi” (lín.15). També localitzem una catàfora: “ho” (lín. 9). Trobem connectors per a posar èmfasi: “queda per considerar...” (lín. 13), “doncs” (lín. 19), reprendre un tema: “I és aquí...” (lín. 20), de contrast: “però” (lín. 2 i 16), de temps: “quan” (lín. 14), i la conjunció “i” que apareix amb freqüència. Finalment, trobem dixi personal als verbs de la 1ª persona del plural: “considerem”, recordem”..., i els pronoms febles “la” (lín. 7), i “li” (lín. 15, 19), i dixi temporal com “quan” (lín. 3 i 4), i “aquests temps nostres” (lín. 13).
Valoració personal: la cohesió lingüística és un tema actual, encara que no és nou, ja que fa molts anys que existeix aquest problema. Espanya és un eixemple clar, ja que conviuen quatre llengües (espanyol, català, euskera i gallec), i és clar que la predominant és l’espanyol, i que la resta cada vegada es parlen menys. També en altres països es dona aquest problema, com és el cas de Bèlgica, per eixemple. Estic d’acord amb l’autor en que els ciutadans d’una regió amb dues llengües no han de mostrar autoodi a la seua llengua, encara que vinga gent de fóra que no la entenga. És per aquest motiu que es perd, el qui vinguen han d’aprendre la llengua, i no imposar la seua, que en la majoria del casos és la predominant.
Realitzat per R.J