Lluís Bonada. La cultura medieval catalana, més fascinant que mai
La nostra cultura medieval s'ha fet
més fascinant, singular i rica gràcies a les últimes aportacions dels
investigadors, recollides en els tres primers volums de la nova
'Història de la literatura catalana', elaborats sota la direcció de Lola
Badia
Nous coneixements. Noves descobertes.
Nous punts de vista. El panorama de la literatura medieval catalana
dibuixat entre els tres primers volums de la nova Història de la
literatura catalana, editada entre Enciclopèdia Catalana, Editorial
Barcino i l'Ajuntament de Barcelona, s'ha fet més detallat, profund i
precís.
L'increment del nombre
d'investigadors, lligat a l'important creixement de l'ensenyament de la
literatura medieval a les universitats, no únicament catalanes, ho ha
fet possible. Com indica la directora dels tres volums, la doctora Lola
Badia, en l'epíleg de la sèrie, els professors que es van anar fent
càrrec de l'ensenyament de la literatura medieval a partir dels anys 80 a
les universitats van esdevenir imperativament investigadors, atès que
es veien en la necessitat de posar al dia el discurs crític sobre els
textos que prescrivien els programes acadèmics. A la colla, s'hi ha
afegit, també, algun estranger, a hores d'ara fora del gremi
universitari, com és el cas de l'italià Sfefano M. Cingolani, autor dels
capítols dedicats a Bernat Desclot i Pere III el Cerimoniós.
Entre la gran història de Martí de
Riquer i els nostres dies, apunta la doctora Badia, s'han adquirit nous
coneixements a causa, en primer lloc, de la nova documentació recollida
dels arxius. "Per exemple, en l'organització de la poesia del XV", diu.
Pel que fa a la poesia, "és important conèixer com es transmetia, a
través dels cançoners, que ja et donaven una canonització, una
priorització, i aquest aspecte, per als nostres antecessors, com Jordi
Rubió i Balaguer i Martí de Riquer, les dues grans síntesis, del 1949 i
1964, no era important".
L'atenció a la materialitat dels
cançoners ha permès saber quina va ser la canonització dels trobadors
fins a un Jordi de Sant Jordi i, sobretot, Ausiàs March. I descobrir
poetes que van tenir un reconeixement a l'època i que els primers
historiadors romàntics no van apreciar. Les noves dades d'arxiu també
han permès identificar molts poetes.
La centralitat de la cort com a lloc
de producció i consum de la lírica ha quedat reforçada i més ben
dibuixada gràcies als resultats de les dues línies de recerca, el
buidatge dels arxius i l'atenció als cançoners, afirma la doctora Badia.
Així, en el volum II es descobreix que l'adopció del català com a
llengua de la poesia es dugué a terme a la cort valenciana del Magnànim,
des que tornà de la primera expedició a Itàlia el 1424 fins a la seva
partença definitiva el 1432. Ausiàs March, al costat d'altres poetes
aleshores famosos com Martí Garcia, fa la seva entrada a la lírica
catalana en aquests anys. "Veure que March no era l'únic poeta de la
seva generació sembla rellevant", diu Badia.
El control de la cronologia de la
majoria de poetes permet distingir amb claredat entre les promocions
successives a la de March. La que encapçala Pere Torroella, el poeta
bilingüe de les corts ibèriques i italiana dels Trastàmara, és la
responsable de la canonització de March a partir dels anys quaranta del
segle XV.
Les recerques d'arxiu han donat una
empenta a la lectura de March, una operació durant molt de temps
problemàtica. Saber qui era dona Teresa, quan va néixer i morir, i
avaluar què és un poema laudatori cortesà com el XXIII, "Lleixant a part
l'estil dels trobadors", ha permès d'estirar molts fils i de precisar
una mica més la cronologia i l'ordre de la poesia marquiana, si bé el
corpus del poeta continua mantenint alguns dels seus enigmes.
Del nou cànon establert per la
generació dels especialistes responsables de la nova història, i de la
nova visió de la literatura medieval catalana que s'hi projecta, es
conclou, en primer lloc, que la clau per accedir al nucli de la
producció medieval que avui es considera literària -llavors només la
poesia se'n considerava- són les traduccions i els traductors.
No únicament, diu la doctora Badia,
perquè tota la cultura medieval descansa sobre un text sagrat, la
Bíblia, conegut en la seva traducció al llatí, sinó perquè de la
traducció en general, de l'exercici de traduir, en neixen l'adaptació,
la imitació i l'emulació de l'original. I com recorda Lluís Cifuentes en
la presentació del bloc "Traduccions i traductors", del volum II, "la
història de la literatura catalana medieval està emmarcada per
traduccions: els testimonis catalans escrits més antics són els dos
fragments sobreviscuts del Llibre jutge visigòtic, i l'Edat Mitjana
catalana es tanca, pràcticament, amb la impressió de la monumental
versió de les Metamorfosis d'Ovidi feta per Francesc Alegre el 1494 i de
la versió imponent de la Vita Christi de Ludolf de Saxònia, feta per
Joan Roís de Corella."
Això explica que els respectius índexs
d'autors i obres es trobin farcits d'autors coetanis o antics, de totes
les literatures que van alimentar la catalana, ja sigui com a autors
d'obres girades al català o com a fonts, explícites o amagades. Entre
els més citats trobem els Aristòtil, Dante, Boccaccio, Boeci, Ciceró,
Horaci, Livi, Ovidi, Petrarca, Sal·lusti, Sèneca, Tomàs d'Aquino i
Virgili.
Com ja era tradició entre els
romanistes, i aquest aspecte s'ha intensificat amb la generació de la
doctora Badia, la detecció de fonts amagades s'ha fet imprescindible per
analitzar l'obra dels autors medievals, cosa que exigeix un coneixement
profund de la tradició greco-llatina i dels autors europeus i orientals
coetanis més influents a casa nostra.
D'altra banda, els pròlegs dels
traductors contenen informacions precioses sobre l'acte de traslladar
continguts d'un idioma a un altre i sobre la jerarquització d'autors.
Així, "el pròleg justificador de Ferran Valentí per a la seva traducció
de Ciceró del 1450 acaba dibuixant un primer esbós d'història de la
literatura catalana, presidit per Llull i Bernat Metge, acompanyats
d'altres insignes traductors, escriptors de temes moralment exemplars en
llengua vulgar."
Les traduccions, conclou Lola Badia,
permeten veure la varietat i riquesa de la informació cultural. Perquè,
puntualitza, aquesta història és, en definitiva, una història de la
cultura en català durant l'Edat Mitjana. Per això hi té un paper
destacat Arnau de Vilanova, que no era literat, sinó metge i agitador
espiritual, però té obres en vulgar rellevants, i escrivia molt bé.
Arnau de Vilanova forma part destacada de la història de la llengua i la
cultura catalanes.
En el capítol dedicat a les
traduccions queda clar que ens trobem davant d'una història de la
cultura, no només de la literatura: els primers apartats parlen de la
traducció d'obres científiques i tècniques.
Bernat Metge
Bernat Metge és tot just, precisa Lola
Badia, el representant més destacat del procés que porta de traduir
creativament a produir obres literàries personals i innovadores. També
ho és en la funció formativa de la cancelleria pel que fa a
l'homogeneïtat i l'elaboració de la llengua. El seu cas il·lustra la
transferència de l'establiment d'un estil depurat del llenguatge
administratiu a la pràctica literària, llegim en l'apartat "La cultura
dels secretaris i dels notaris i la prosa catalana", del capítol
"Monarquia, llengua i literatura", elaborat per la doctora Badia, i
inclòs al segon volum.
L'homogeneïtat i l'elaboració de la
llengua de la cancelleria representen un punt de referència fonamental
per comprendre el desplegament històric de la prosa literària catalana,
considera la filòloga.
Un sector medievalista, cada cop més
minoritari i marginal, encapçalat al seu temps per Miquel Batllori, va
parlar i parla d'humanisme català en referir-se a l'obra de Bernat
Metge. També ho havia fet Martí de Riquer, però ben aviat va abandonar
la idea. Per a Badia i els seus col·laboradors i deixebles, és un
desencert, i, a més, una qüestió superada, jubilada del tot.
"El terme humanisme -considera Lola
Badia- s'havia fet habitual per designar de manera impròpia la cultura
clàssica dels funcionaris de la cancelleria catalana. L'humanisme és una
altra cosa, és un corrent específic de la segona meitat del segle XV,
posterior a Bernat Metge, que s'inicia a Itàlia amb Lorenzo Valla.
Consisteix a utilitzar el coneixement dels clàssics per fer una
filologia combativa en el descobriment del passat històric. Un
descobridor d'un fals és un humanista, per exemple. Totes les persones
sensates estan d'acord amb això. Hi ha medievalistes, però, que es
guanyen la vida utilitzant una metodologia historiogràfica que no poden
justificar. Utilitzen el mot humanisme amb una polisèmia acomodatícia i
amb un sentit molt ampli per poder estendre alegrement el concepte.
Prou. S'ha acabat. No és discutible. I si ho continuen discutint, no
penso contestar. Hi ha moltes coses més importants a debatre".
Curial e Güelfa
Tampoc no pensen acceptar, els
estudiosos presents als tres volums, que l'anònim Curial e Güelfa sigui
una falsificació. Lola Badia i Jaume Torró, autors del capítol dedicat a
la novel·la, reconeixen, això sí, que "la hipòtesi segons la qual el
Curial fóra una falsificació de Milà i Fontanals ha estimulat l'estudi
codicològic i paleogràfic del còdex i això ha permès establir que la
comparació del manuscrit amb altres documents coetanis porta a datar la
lletra entre els anys 1430 i 1440 i que la relligadura del volum és de
finals del XV i principis del XVI.
"La hipòtesi del fals Curial és una
absurditat que no s'ha de discutir", considera Lola Badia. Queda a
l'aire, però, l'autoria: cap dels candidats proposats no ha obtingut una
acceptació general i tampoc no han estat concloents les temptatives
d'assignar una coloració dialectal concreta a la llengua de la novel·la.
El Curial i el Tirant són les dues
grans obres en prosa, estableixen els medievalistes. "Si l'anònim autor
del primer -diu Lola Badia- destaca per la cura i l'elegància del seu
estil, que s'emmiralla en la prosa llatina de Petrarca, en la romànica
dels narradors francesos del segle XIII i en la de Boccaccio, Joanot
Martorell ofereix una novel·la cavalleresca literàriament enciclopèdica,
que entreté i delecta el lector alhora que il·lustra sobre els valors
de la croada contra el turc. Martorell, d'altra banda, reelabora molt a
la seva manera la condemna de la fina amor de la tradició trobadoresca".
Pel que fa a l'emergència dels primers
textos en prosa catalans de gran alè al darrer terç del segle XIII ha
calgut, indica la directora dels volums, afrontar un conjunt de
singularitats, la més destacable de les quals és la del Llibre dels fets
de Jaume I.
Com se sap, va ser el malaguanyat
filòleg humanista Josep Maria Pujol la persona que va descobrir aquesta
singularitat, que consistia en l'oralitat del text. El rei en persona
l'hauria dictat. "Jaume I no sabia escriure, però era un gran
escriptor", diu Lola Badia. Josep M. Pujol va poder participar, poc
abans de morir, en la redacció del capítol corresponent, inclòs al
primer volum, aparegut el 2013.
La singularitat catalana medieval més
accentuada és, però, Ramon Llull, i la nova història ho reforça. Com
precisa la doctora Badia, la singularitat més gran de Llull, "una figura
que només es pot abordar com un cas a part dins del panorama medieval",
és la seva presentació com a escriptor en llegua vulgar el 1271 amb una
obra immensa, redactada en una prosa catalana perfecta, el Llibre de
contemplació en Déu.
També es pot considerar fins a cert
punt singular l'estima dels especialistes pels seus autors, sempre
amatents a destacar-ne les virtuts, a gratar a fons fins a trobar-les.
Així, podem llegir, en el capítol dedicat a Eiximenis, redactat per
David Guixeras i Sadurní Martí, demostren amb diversos exemples que,
"tot i que segurament, com diu Martí de Riquer, Eiximenis 'no és mai
genial', no es pot negar, doncs, que és un mestre de la narració i que
alguns dels millors passatges de la literatura catalana medieval han
sortit de la seva ploma".
Els dos filòlegs han seguit, com la
resta de l'equip, el propòsit de l'obra, que ha estat, diu Lola Badia,
de compilar, analitzar i posar a l'abast un repertori el més complet
possible de textos catalans dels segles XII al XV amb atenció als trets
de contingut i d'estil que avui es consideren literaris. L'estudi de
l'estil dels autors, al costat del de les fonts, és un tret
característic dels medievalistes.
Lectura cordial
I també han seguit la directriu de la
directora, que calia aplicar el mètode positivista més rigorós i ser
perspicaços, bo i fent una lectura "cordial i atenta" de les obres.
Analitzar, compilar, i posar a l'abast
del lector culte però també del professional de l'ensenyament i de
l'estudi de la cultura medieval, al qual semblen a vegades dirigits amb
preferència els textos, sobretot quan es prioritza la informació de la
recerca feta, els complexos camins de la investigació, sobre la
descripció dels resultats, de les conclusions. Sempre, però, de manera
clara, sistemàtica i didàctica.
Pel que fa a la historiografia
anterior, l'obra mostra el màxim respecte i admiració pels grans
romanistes, en especial Rubió i Riquer. Lola Badia adverteix que els
tres volums no qüestionen pas la tradició que els precedeix si no és amb
raons molt sòlides, com la identificació documental d'escriptors,
l'estudi material de la transmissió manuscrita i impresa i la detecció
de fonts.
I per tal que el lector d'avui
s'acosti a les peculiaritats de l'època, el primer capítol, redactat
per Lola Badia, fa unes consideracions generals sobre la noció d'edat
mitjana, el context sociopolític, la tradició literària i l'escola, el
llibre manuscrit o la centralitat de la casa reial, consideracions que
tenen la funció, diu Lola Badia, d'orientar el lector contemporani per
ajudar-lo a salvar la distància mental que el separa dels escriptors
antics.
El Temps, 6/07/2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada