Fem ràdio a l'institut: apunta-t'hi!

El Dept. de Valencià ha elaborat un projecte per tal d'emetre quatre programes de ràdio en directe online de trenta minuts durant l'hora de pati per a la segona setmana de març. Estem informant alumnes voluntaris des de 3r ESO fins 2n de Batxillerat per tal de crear quatre equips de redacció entre 9 i 18 persones màxim cadascun. Cada nivell realitzarà un programa magazine únic compost per sis espais entre 4 i 5 minuts. Aquests voluntaris haurien de reunir-se en dos ocasions més al llarg de febrer, només per a coordinar-se, ja que el treball de preparació es realitzarà en línia mitjançant DRIVE i si col·laboreu amb podcasts, mitjançant l'aplicació mòbil de SPREAKER. El professor Toni de la Torre coordinarà el projecte i us convida a acudir a dues reunions informatives on podreu inscriure-vos amb el nom i l'e-mail (cal que tingueu compte en Gmail). La primera reunió es farà dilluns, 1 de febrer, a la sala d'actes durant el pati. La segona serà també allí, dimecres 3, a la mateixa hora. Incrustem la presentació que explica una mica el projecte, el calendari, els tipus d'espais a decidir i els papers que podeu assumir. Els aspectes tècnics s'explicaran al llarg de la 2a i la 3a reunió. Per acabar, el Dept. de Valencià tindrà en compte la vostra participació en el projecte repercutint-la en la nota de la 3a avaluació. Els vostres professors us explicaran com. Animeu-vos a participar-hi.

La nació dels valencians, conferència amb J.F. Mira

El dijous 12 de novembre amb motiu de la publicació de la nova  edició de La nació dels valencians, assistírem amb alumnes de 2n de batxiller a la conferència de presentació a l’Octubre Centre de Cultura de València. L’escriptora Gemma Pasqual féu la presentació, el president de les Corts, Enric Morera, i el director d’El Temps, Vicent Sanchis, dissertaren sobre l’obra i la figura de Mira, com a antropòleg, traductor dels clàssics, novel·lista, humanista i assagista.

Esperàvem, però, el moment de la seua intervenció i no defraudà: no és fàcil, ni confortable, viure en un país d'identitat confusa, de nom incert i de destins abocats a una mena o altra de subalternitat i de desintegració... En un país com el valencià, la reflexió (i si pot ser l'acord) sobre el “ser” i el “no ser”, no és un luxe acadèmic: és la condició necessària per existir com a societat, com a poble responsable del seu propi futur entre els altres pobles. Per què no podem ser com qualsevol altre país europeu, com ara els suecs, que no han de preguntar-se què són, ni quina és la seua llengua? Són suecs i parlen suec, tot i que la majoria coneix l’anglés. O com el revisor de tren suís, que fa servir indistintament la llengua oficial segons el cantó que travessa el ferrocarril i demana els bitllets ara en  italià, ara en francés, ara en alemany. Cap problema per al revisor. 

Aquestes i altres anècdotes que Mira va relatar van donar color a la conferència i acostaren el nacionalisme al públic més jove de la sala. Un nacionalisme, en paraules de Mira, entés com un compromís solidari amb el propi poble... el territori i la societat sobre els quals tenim un nexe moral i personal immediat: són els nostres i moralment no ens podem inhibir de la seua sort o la seua desgràcia. 

En comentar-li que érem alumnes dels barris de La Torre i de Sant Marcel·lí --zona on passà la seua infantesa-- accedí de bon grat i molt il·lusionat a fotografiar-se amb nosaltres.

525 aniversari del TIRANT LO BLANC

Hui 20 de novembre de fa 525 anys eixia a la llum la primera edició de Tirant lo Blanc en la impremta de Nicolau Spindeler a València. Dels 700 exemplars se'n conserven 3. Un a la Universitat de València, un altre a  la British Library de Londres i el tercer a la Hispanic Society de Nova York.

El llibre escrit per Joanot Martorell és l'obra cimera de la novel·la del segle d'or. Des d'aquestes línies retem homenatge a l'autor del Tirant lo Blanc, que dóna nom al nostre institut.

Presentació de "La nació dels valencians"

HISTORIA DE LA LITERATURA CATALANA

Acaben d'eixir els tres primers volums de la Història de la literatura catalana. Obra dirigida per Àlex Broch, coeditada per Enciclopèdia Catalana, Editorial Barcino i l'Ajuntament de Barcelona. Una Història de la Literatura catalana amb una visió innovadora i clara, que revisa i modifica idees o tòpics sobre els nostres clàssics. És per això que considerem interessant i, per tant, reproduïm l'article de Lluís Bonada d'El Temps del 6/7/2015.

Lluís Bonada. La cultura medieval catalana, més fascinant que mai

La nostra cultura medieval s'ha fet més fascinant, singular i rica gràcies a les últimes aportacions dels investigadors, recollides en els tres primers volums de la nova 'Història de la literatura catalana', elaborats sota la direcció de Lola Badia

Nous coneixements. Noves descobertes. Nous punts de vista. El panorama de la literatura medieval catalana dibuixat entre els tres primers volums de la nova Història de la literatura catalana, editada entre Enciclopèdia Catalana, Editorial Barcino i l'Ajuntament de Barcelona, s'ha fet més detallat, profund i precís.

L'increment del nombre d'investigadors, lligat a l'important creixement de l'ensenyament de la literatura medieval a les universitats, no únicament catalanes, ho ha fet possible. Com indica la directora dels tres volums, la doctora Lola Badia, en l'epíleg de la sèrie, els professors que es van anar fent càrrec de l'ensenyament de la literatura medieval a partir dels anys 80 a les universitats van esdevenir imperativament investigadors, atès que es veien en la necessitat de posar al dia el discurs crític sobre els textos que prescrivien els programes acadèmics. A la colla, s'hi ha afegit, també, algun estranger, a hores d'ara fora del gremi universitari, com és el cas de l'italià Sfefano M. Cingolani, autor dels capítols dedicats a Bernat Desclot i Pere III el Cerimoniós.

Entre la gran història de Martí de Riquer i els nostres dies, apunta la doctora Badia, s'han adquirit nous coneixements a causa, en primer lloc, de la nova documentació recollida dels arxius. "Per exemple, en l'organització de la poesia del XV", diu. Pel que fa a la poesia, "és important conèixer com es transmetia, a través dels cançoners, que ja et donaven una canonització, una priorització, i aquest aspecte, per als nostres antecessors, com Jordi Rubió i Balaguer i Martí de Riquer, les dues grans síntesis, del 1949 i 1964, no era important".

L'atenció a la materialitat dels cançoners ha permès saber quina va ser la canonització dels trobadors fins a un Jordi de Sant Jordi i, sobretot, Ausiàs March. I descobrir poetes que van tenir un reconeixement a l'època i que els primers historiadors romàntics no van apreciar. Les noves dades d'arxiu també han permès identificar molts poetes.

La centralitat de la cort com a lloc de producció i consum de la lírica ha quedat reforçada i més ben dibuixada gràcies als resultats de les dues línies de recerca, el buidatge dels arxius i l'atenció als cançoners, afirma la doctora Badia. Així, en el volum II es descobreix que l'adopció del català com a llengua de la poesia es dugué a terme a la cort valenciana del Magnànim, des que tornà de la primera expedició a Itàlia el 1424 fins a la seva partença definitiva el 1432. Ausiàs March, al costat d'altres poetes aleshores famosos com Martí Garcia, fa la seva entrada a la lírica catalana en aquests anys.  "Veure que March no era l'únic poeta de la seva generació sembla rellevant", diu Badia.

El control de la cronologia de la majoria de poetes permet distingir amb claredat entre les promocions successives a la de March. La que encapçala Pere Torroella, el poeta bilingüe de les corts ibèriques i italiana dels Trastàmara, és la responsable de la canonització de March a partir dels anys quaranta del segle XV.

Les recerques d'arxiu han donat una empenta a la lectura de March, una operació durant molt de temps problemàtica. Saber qui era dona Teresa, quan va néixer i morir, i avaluar què és un poema laudatori cortesà com el XXIII, "Lleixant a part l'estil dels trobadors", ha permès d'estirar molts fils i de precisar una mica més la cronologia i l'ordre de la poesia marquiana, si bé el corpus del poeta continua mantenint alguns dels seus enigmes.

Del nou cànon establert per la generació dels especialistes responsables de la nova història, i de la nova visió de la literatura medieval catalana que s'hi projecta, es conclou, en primer lloc,  que la clau per accedir al nucli de la producció medieval que avui es considera literària -llavors només la poesia se'n considerava- són les traduccions i els traductors.

No únicament, diu la doctora Badia, perquè tota la cultura medieval descansa sobre un text sagrat, la Bíblia, conegut en la seva traducció al llatí, sinó perquè de la traducció en general, de l'exercici de traduir, en neixen l'adaptació, la imitació i l'emulació de l'original. I com recorda Lluís Cifuentes en la presentació del bloc "Traduccions i traductors", del volum II, "la història de la literatura catalana medieval està emmarcada per traduccions: els testimonis catalans escrits més antics són els dos fragments sobreviscuts del Llibre jutge visigòtic, i l'Edat Mitjana catalana es tanca, pràcticament, amb la impressió de la monumental versió de les Metamorfosis d'Ovidi feta per Francesc Alegre el 1494 i de la versió imponent de la Vita Christi de Ludolf de Saxònia, feta per Joan Roís de Corella."

Això explica que els respectius índexs d'autors i obres es trobin farcits d'autors coetanis o antics, de totes les literatures que van alimentar la catalana, ja sigui com a autors d'obres girades al català o com a fonts, explícites o amagades. Entre els més citats trobem els Aristòtil, Dante, Boccaccio,  Boeci,  Ciceró, Horaci, Livi, Ovidi, Petrarca, Sal·lusti, Sèneca, Tomàs d'Aquino i Virgili.

Com ja era tradició entre els romanistes, i aquest aspecte s'ha intensificat amb la generació de la doctora Badia, la detecció de fonts amagades s'ha fet imprescindible per analitzar l'obra dels autors medievals, cosa que exigeix un coneixement profund de la tradició greco-llatina i dels autors europeus i orientals coetanis més influents a casa nostra.

D'altra banda, els pròlegs dels traductors contenen informacions precioses sobre l'acte de traslladar continguts d'un idioma a un altre i sobre la jerarquització d'autors. Així, "el pròleg justificador de Ferran Valentí per a la seva traducció de Ciceró del 1450 acaba dibuixant un primer esbós d'història de la literatura catalana, presidit per Llull i Bernat Metge, acompanyats d'altres insignes traductors, escriptors de temes moralment exemplars en llengua vulgar."

Les traduccions, conclou Lola Badia, permeten veure la varietat i riquesa de la informació cultural. Perquè, puntualitza, aquesta història és, en definitiva, una història de la cultura en català durant l'Edat Mitjana. Per això hi té un paper destacat Arnau de Vilanova, que no era literat, sinó metge i agitador espiritual, però té obres en vulgar rellevants, i escrivia molt bé. Arnau de Vilanova forma part destacada de la història de la llengua i la cultura catalanes.

En el capítol dedicat a les traduccions queda clar que ens trobem davant d'una història de la cultura, no només de la literatura: els primers apartats parlen de la traducció d'obres científiques i tècniques.

Bernat Metge

Bernat Metge és tot just, precisa Lola Badia, el representant més destacat del procés que porta de traduir creativament a produir obres literàries personals i innovadores. També ho és en la funció formativa de la cancelleria pel que fa a l'homogeneïtat i l'elaboració de la llengua. El seu cas il·lustra la transferència de l'establiment d'un estil depurat del llenguatge administratiu a la pràctica literària, llegim en l'apartat "La cultura dels secretaris i dels notaris i la prosa catalana", del capítol "Monarquia, llengua i literatura", elaborat per la doctora Badia, i inclòs al segon volum.

L'homogeneïtat i l'elaboració de la llengua de la cancelleria representen un punt de referència fonamental per comprendre el desplegament històric de la prosa literària catalana, considera la filòloga.

Un sector medievalista, cada cop més minoritari i marginal, encapçalat al seu temps per Miquel Batllori, va parlar i parla d'humanisme català en referir-se a l'obra de Bernat Metge. També ho havia fet Martí de Riquer, però ben aviat va abandonar la idea. Per a Badia i els seus col·laboradors i deixebles, és un desencert, i, a més, una qüestió superada, jubilada del tot.

"El terme humanisme -considera Lola Badia- s'havia fet habitual per designar de manera impròpia la cultura clàssica dels funcionaris de la cancelleria catalana. L'humanisme és una altra cosa, és un corrent específic de la segona meitat del segle XV, posterior a Bernat Metge, que s'inicia a Itàlia amb Lorenzo Valla. Consisteix a utilitzar el coneixement dels clàssics per fer una filologia combativa en el descobriment del passat històric. Un descobridor d'un fals és un humanista, per exemple. Totes les  persones sensates estan d'acord amb això. Hi ha medievalistes, però, que es guanyen la vida utilitzant una metodologia historiogràfica que no poden justificar. Utilitzen el mot humanisme amb una polisèmia acomodatícia i amb un sentit molt ampli per poder estendre alegrement el concepte. Prou. S'ha acabat. No és discutible. I si ho continuen discutint, no penso contestar. Hi ha moltes coses més importants a debatre".

Curial e Güelfa

Tampoc no pensen acceptar, els estudiosos presents als tres volums,  que l'anònim Curial e Güelfa sigui una falsificació. Lola Badia i Jaume Torró, autors del capítol dedicat a la novel·la, reconeixen, això sí, que "la hipòtesi segons la qual el Curial fóra una falsificació de Milà i Fontanals ha estimulat l'estudi codicològic i paleogràfic del còdex i això ha permès establir que la comparació del manuscrit amb altres documents coetanis porta a datar la lletra entre els anys 1430 i 1440 i que la relligadura del volum és de finals del XV i principis del XVI.

"La hipòtesi del fals Curial és una absurditat que no s'ha de discutir", considera Lola Badia. Queda a l'aire, però, l'autoria: cap dels candidats proposats no ha obtingut una acceptació general i tampoc no han estat concloents les temptatives d'assignar una coloració dialectal concreta a la llengua de la novel·la.

El Curial i el Tirant són les dues grans obres en prosa, estableixen els medievalistes. "Si l'anònim autor del primer -diu Lola Badia- destaca per la cura i l'elegància del seu estil, que s'emmiralla en la prosa llatina de Petrarca, en la romànica dels narradors francesos del segle XIII i en la de Boccaccio, Joanot Martorell ofereix una novel·la cavalleresca literàriament enciclopèdica, que entreté i delecta el lector alhora que il·lustra sobre els valors de la croada contra el turc. Martorell, d'altra banda, reelabora molt a la seva manera la condemna de la fina amor de la tradició trobadoresca".

Pel que fa a l'emergència dels primers textos en prosa catalans de gran alè al darrer terç del segle XIII ha calgut, indica la directora dels volums, afrontar un conjunt de singularitats, la més destacable de les quals és la del Llibre dels fets de Jaume I.

Com se sap, va ser el malaguanyat filòleg humanista Josep Maria Pujol la persona que va descobrir aquesta singularitat, que consistia en l'oralitat del text. El rei en persona l'hauria dictat. "Jaume I no sabia escriure, però era un gran escriptor", diu Lola Badia. Josep M. Pujol va poder participar, poc abans de morir, en la redacció del capítol corresponent, inclòs al primer volum, aparegut el 2013.

La singularitat catalana medieval més accentuada és, però, Ramon Llull, i la nova història ho reforça. Com precisa la doctora Badia, la singularitat més gran de Llull, "una figura que només es pot abordar com un cas a part dins del panorama medieval", és la seva presentació com a escriptor en llegua vulgar el 1271 amb una obra immensa, redactada en una prosa catalana perfecta, el Llibre de contemplació en Déu.

També es pot considerar fins a cert punt singular l'estima dels especialistes pels seus autors, sempre amatents a destacar-ne les virtuts, a gratar a fons fins a trobar-les. Així, podem llegir, en el capítol dedicat a Eiximenis, redactat per David Guixeras i Sadurní Martí, demostren amb diversos exemples que, "tot i que segurament, com diu Martí de Riquer, Eiximenis 'no és mai genial', no es pot negar, doncs, que és un mestre de la narració i que alguns dels millors passatges de la literatura catalana medieval han sortit de la seva ploma".

Els dos filòlegs han seguit, com la resta de l'equip, el propòsit de l'obra, que ha estat, diu Lola Badia, de compilar, analitzar i posar a l'abast un repertori el més complet possible de textos catalans dels segles XII al XV amb atenció als trets de contingut i d'estil que avui es consideren literaris. L'estudi de l'estil dels autors, al costat del de les fonts, és un tret característic dels medievalistes.

Lectura cordial

I també han seguit la directriu de la directora, que calia aplicar el mètode positivista més rigorós i ser perspicaços, bo i fent una lectura "cordial i atenta" de les obres.

Analitzar, compilar, i posar a l'abast del lector culte però també del professional de l'ensenyament i de l'estudi de la cultura medieval, al qual semblen a vegades dirigits amb preferència els textos, sobretot quan es prioritza la informació de la recerca feta, els complexos camins de la investigació, sobre la descripció dels resultats, de les conclusions. Sempre, però, de manera clara, sistemàtica i didàctica.

Pel que fa a la historiografia anterior, l'obra mostra el màxim respecte i admiració pels grans romanistes, en especial Rubió i Riquer. Lola Badia adverteix que els tres volums no qüestionen pas la tradició que els precedeix si no és amb raons molt sòlides, com la identificació documental d'escriptors, l'estudi material de la transmissió manuscrita i impresa i la detecció de fonts.

I per tal que el lector d'avui s'acosti a les peculiaritats de l'època, el primer capítol, redactat  per Lola Badia, fa unes consideracions generals sobre la noció d'edat mitjana, el context sociopolític, la tradició literària i l'escola, el llibre manuscrit o la centralitat de la casa reial, consideracions que tenen la funció, diu Lola Badia, d'orientar el lector contemporani per ajudar-lo a salvar la distància mental que el separa dels escriptors antics.

El Temps, 6/07/2015

Segona antologia de treballs creatius "Ser Joan Fuster"

Aquesta segona antologia de treballs creatius que presentem ara i ací és el resultat pràctic de l’activitat lectora de la segona avaluació durant aquest curs 2015, una pràctica d’expressió escrita i literària en què, com en el curs anterior, els estudiants han elaborat dos escrits assagístics personals imitant l’estil de Fuster. En aquesta ocasió es tractava d'elaborar un text argumentatiu a partir d'un aforisme de Fuster, desenvolupar la idea, argumentar-la, afegir exemples i arribar a una conclusió personal.

Segona antologia de textos creatius (cliqueu per accedir a la carpeta)

  Segona Antologia Ser JF">

UN SON PROFUND

He acabat la lectura d'aquest llibre, Un son profund, dietari  que recull les classes de literatura universal que Enric Iborra imparteix a l'IES Lluís Vives de València. Volia fer una entrada al blog però he vistes unes altres de ben interessants i completes. Així que us remet els enllaços de Roderic Ortiz autor del blog historiata, i el del propi autor la serp blanca, ja conegut per vosaltres.

El llibre ha estat guardonat amb el premi Ciutat de Barcelona d'Assaig, Ciències Socials i Humanitats 2013. Ofereix al lector un itinerari revelador a través d’alguns dels temes i de les obres fonamentals de la literatura universal, pensant especialment a copsar l’interès d’un grup d’adolescents que tot just comencen a iniciar-se en el plaer de la lectura. En Viena Edicions també trobareu més enllaços interessants.

Treballs creatius de Ser Joan Fuster

L’antologia de treballs creatius que presentem ara i ací és el resultat pràctic de l’activitat lectora de la segona avaluació durant aquest curs, una pràctica d’expressió escrita i literària en què els estudiants han elaborat dos escrits assagístics personals imitant l’estil de Fuster.

L’assaig humanístic és un intent, una temptativa d’exposar les opinions pròpies al voltant d’un tema determinat, amb subjectivitat, parcialitat, manca d’exhaustivitat, amb la funció predominant comunicativa, per difondre les idees de l’autor, però amb voluntat literària.

Fuster destaca per l’ús de la primera persona que dubta, que no mai està segura del tot, escèptica, que interpel·la el lector, constantment,  per assolir la seua implicació i fer-se comprendre. Una modalització elevada, amb una adjectivació abundant i adequada, amb interrogacions retòriques, amb l’ús de cometes per ressaltar o allunyar-se del sentit original del mot, amb frases curtes, amb exclamacions, amb ironia i humorisme, amb canvi intencionat de sentit, amb invenció de paraules.

L’activitat ha consistit  en la lectura de l’antologia de textos fusterians “Ser Joan Fuster” de l’editorial Bromera. Hem triat aquesta lectura perquè és una antologia variada i arriba fàcilment als joves estudiants. A continuació us oferim la selecció de textos de creació pròpia: 

Antologia de textos creatius (cliqueu per accedir a la carpeta)

Treball creatiu j.fuster 22 c per Ferrane

Treball creatiu j.fuster 22 t per Ferrane

LA POESIA CONTEMPORÀNIA

Per facilitar l'estudi  de la poesia catalana contemporània, temes 6 al 10 del selectiu, us deixem en la pàgina superior del bloc en Literatura contemporània unes presentacions. Trobareu una introducció a la poesia en el  primer terç del segle XX que és bàsica per entendre i poder valorar la poesia de postguerra: després de la Renaixença, la nostra poesia entra en el segle XX de la mà del modernisme i ben aviat adoptarà els nous corrents europeus, com ara l'avantguardisme. El noucentisme suposarà la normalització lingüística, tot i que limitarà la innovació poètica. És a dir, ens trobem amb una poesia contemporània que ha trencat els lligams amb la tradició jocfloralesca.  Aquests avanços es veuran truncats pel conflicte bèl·lic i la posterior repressió i censura: l'exili exterior i, també, l'exili interior. Després del silenci estricte, la poesia tornarà a caminar  amb el postsimbolisme, i en la dècada dels seixanta farà aparició el realisme social: el poeta forma part del poble, el representa i parla la seua llengua. La Nova Cançó s'encarregarà de difondre la poesia més enllà de la lectura individual dels poemaris. Amb la "democràcia", en les últimes dècades del segle XX, la poesia experimentarà nous camins més íntims i elaborats.

>Presentacions de poesia (cliqueu)

VI EDICIÓ MICRORELATS 2013

De bell nou l’Associació Tirantianes, de l'IES Tirant lo Blanc de Gandia, convoca la 6a edició del premi de microrelats Tirant@net adreçat a l’alumnat de Secundària, Batxillerat i Cicles Formatius. Fa tres cursos la vostra companya Paula Gimeno el va guanyar; participa i ara pots aconseguir-ho tu. Tan sols has de fer un microrelat o dos, originals i inèdits, en valencià i que no supere les 111 paraules. El títol no s’inclourà en aquest còmput. La temàtica del microrelat es basarà en una narració lliure sobre el concepte de compromís amb la igualtat. Consulteu les bases completes i animeu-vos.

El tramvia groc, un llibre de memòries de Joan F. Mira

Dimarts de la setmana que ve es presenta el darrer llibre de Quico Mira, les seues memòries fins als 13 anys, edat en què va perdre al seu pare. Aquest gènere és conreat de manera freqüent i amb poca qualitat per gent que no es dedica a la Literatura. Mira, en canvi, és un dels grans escriptors valencians de lectura sempre recomanada. Per això us convidem a acudir a la presentació de la setmana pròxima o, si més no, de llegir aquesta ressenya que reproduïm per gentilesa d'ACPV i del Diari ARA. Hi veureu un repàs de les grans obres escrites i traduïdes per l'autor, així com una presentació del seu darrer títol.

El tramvia groc de JF Mira-ARA-19-10-2013 pel Dept. de Valencià

INVITACIÓ A L'ACTE

- - - - - -

P.S. (10-11-2013)

Enllacem, dies més tard, amb dues ressenyes fetes pels alumnes assistents de 2n de Batxillerat a l'acte de presentació del llibre. Són molt interessants i ens informen al detall d'aquella vesprada literària:

-Andreu Vera (22C) & Daniel Melguizo (22T)

Benvinguda al nou curs & 100 poemes d'Estellés llegits en #paraulaviva

Benvinguts al nou curs 2013-14 en què la majoria enfileu la recta final per a accedir a la Universitat o els Cicles Formatius de Grau Superior. És veritat que en boca dels vostres professors les proves PAU serà el tema recurrent per a motivar-vos o subratllar molts continguts i destreses. Al marge d'aquesta pressió que comenceu a sentir i expressar, cal anar tranquils i considerar que les matèries del curs també estan destinades a la vostra formació integral, per tant hauríeu d'encarar-les amb el coratge d'aprendre també per a la vida, no sols per a l'escola. A veure si els docents som capaços de despertar aquest curs el vostre interés per les assignatures que us puguen resultar més denses o difícils.

A més de saludar-vos per començar les primeres classes, volem enllaçar-vos, per fi, les 100 gravacions que ens van prometre els amics de Paraula Viva, Isidre i Joanvi, que van organitzar i enregistrar les lectures de poesia d'Estellés. Els arxius originals estan sota un format d'alta qualitat que hem reconvertit en Mp3 sense que es perda la bona definició de so. Quan cliqueu a l'enllaç de baix, accediu directament a la carpeta que conté numerats, amb títol i nom del lector o lectora, els 100 poemes. És probable que en falte algun més, però el nombre va quedar tancat al centenar. Així doncs, amb aquests enregistraments i la videoantologia que publicàrem al blog fa uns mesos, es posa fi al lliurament del material generat en aquell acte, que tant us va agradar.

Aquest curs caldria celebrar una jornada semblant sobre un altre poeta, Salvador Espriu, ja que enguany commemorem el centenari del seu naixement. De tota manera se us avisaria d'antuvi per  preparar les lectures. Ens continuem llegint per ací. 

- - - - -
100 poemes llegits pels estudiants de 4t ESO, 1r i 2n de Batxillerat (arxius sonors en mp3).
Videoantologia amb 25 lectures de poemes.