L'argumentació: les premisses i els arguments

Les premisses

Són la base de l’argumentació. Consisteixen en una preparació del raonament més que en el seu funcionament. Segons Perelman (1989) les premisses poden ser de diferent naturalesa:

Els fets: són dades procedents de l’observació –objectivables- convencionals, precises, limitades, de valor universal i no controvertit.
Les veritats: són sistemes complexos de fets, ja siguen teories científiques o concepcions filosòfiques i religioses que transcendeixen l’experiència.
Les presumpcions: són dades que, de la mateixa manera que els fets, gaudeixen de valor universal perquè estan vinculades al que és normal i versemblant, però sense l’adhesió extrema que aquells generen. El grau de versemblança dels enunciats pot ser posat en tela de judici.
Els valors: són dades a propòsit de les quals només s’aspira a l’adhesió de grups particulars, car possibiliten la comunió entre formes particulars d’actuar. Poden ser abstractes, com ara la justícia, la veritat, la lleialtat, Déu, etc. –útils en una argumentació crítica perquè no es refereixen a ningú en concret– o concrets, com ara Espanya, l’Església, un objecte, etc. Normalment, estos serveixen de base als abstractes i són característics de l’argumentació conservadora que tendim a considerar realista. En general, l’ús dels valors com a argument sol tenir una finalitat persuasiva.
Les jerarquies: s’estableixen per la intensitat d’adhesió a un valor en relació amb la intensitat amb què este s’adhereix a un altre. Açò determina entre els dos valors una jerarquia. Poden ser concrets (superioritat dels homes sobre els animals), abstractes (superioritat d’allò just sobre allò útil), o estar basades en la quantitat d’un mateix valor (és preferible una mica més de justícia que la injustícia).
Els llocs comuns o tòpics: Premisses de caràcter molt general. Serveixen de base als valors i les jerarquies i es poden veure repetits abastament en els arguments contra el vici, el luxe, la luxúria, la peresa, etc. Tot i que varien segons les èpoques, en realitat intervenen per a justificar moltes de les nostres preferències i eleccions. Hi ha tòpics de quantitat (la superioritat del que està admès per la majoria, el sentit comú, preferència per les coses probables, etc.), de qualitat (apareixen en l’argumentació quan es posa en tela de judici l’eficàcia del número o de l’opinió comuna tot fent incidència en allò original i únic), d’ordre i d’allò existent.

Els arguments

Són el pont o pas entre la dada o la premissa i la conclusió. Es constitueixen establint una relació d’associació o de dissociació entre dos idees. Les formes més comunes que adopten són:
Els exemples: Són fets que il·lustren i donen suport a una generalització i condueixen a la conclusió. Han de ser suficientment representatius i cal comprovar que no hi haja contraexemples del que es vol defensar. Una manera de contraargumentar és donar un exemple ad contrarium que debilite la tesi que ataquem.
Les analogies: Són maneres de relacionar dos o més termes, casos o exemples específics recolzant-se en alguna característica comuna o semblança fonamental per a l’argumentació.
L’autoritat: Està constituïda per testimonis fidedignes i cites de persones famoses o expertes conegudes que manifesten l’opinió sobre un tema. S’hi reforça la idea sostinguda i s’avança a possibles contraargumentacions. Per a ser rigorosos, cal que la cita continga tota la informació necessària.
Les causes: Són arguments que relacionen un fet amb la seua causa o amb la seua conseqüència. Els bons arguments no apel·len solament a la correlació d’A i B, també expliquen per què té sentit per a A causar B. Alerta amb el fet que la simple correlació no sempre estableix una relació de causa-efecte.
Les deduccions: Són arguments en què, correctament formulats, la veritat de les seues premisses garanteix la veritat de les seues conclusions, però s’han d’explicar i defensar bé les dues premisses que es gasten:
1.Modus ponens: Suposat que passa o es fa una cosa, s’aconsegueix una altra.
2.Modus tollens: Eliminant una possibilitat s’elimina una altra.
3.Silogisme hipotètic: Si passa o es dóna una cosa, aleshores succeïrà tal altra.
4.Silogisme disjuntiu: Tenim dos casos a triar, si no potser l’un per tant ha de ser l’altre.
5.Dilema: Tenim l’acceptació o no d’un cas. Si l’acceptem, aleshores tenim un tipus de conseqüència, si no l’acceptem, en tenim una altra de caràcter diferent. Per tant, atenguem-nos a una o l’altra conseqüències.

Per a ampliar convenientment el coneixement de l'argumentació, us emplacem que consulteu aquestes tres pàgines web en castellà que expliquen el següent:

1. Proyecto Cíceros - Tipologies textuals: l'argumentació
Tipus d'argumentació
Estructura externa
Estructura interna
Tècniques d'argumentació i refutació
Característiques lingüístiques
Decàleg per a elaborar un text argumentatiu

2. EL TEXT ARGUMENTATIU: ESTRUCTURES I TÈCNIQUES.
1. El text argumentatiu. Connexions amb el text expositiu.
2. Tipus d'arguments.
3. Estructures argumentatives.

3. Tipus d'arguments: segons la capacitat persuasiva, la funció, el contingut i la finalitat.