Més sobre Fuster

Ací teniu uns fragments d’un article de Gustau Muñoz que fou publicat l’any 2003 a la Revista del Centre de Lectura de Reus. Les seues reflexions us poden ajudar a elaborar la pregunta sobre Joan Fuster. L’article complet va aparéixer en un monogràfic que aquesta revista dedicà al nostre escriptor en el desé aniversari del seu traspàs.






Revista del Centre de Lectura de Reus .Núm. 6. 1r trimestre de 2003
A JOAN FUSTER
Un pensament obert
Gustau Muñoz
Economista i assagista
Universitat de València


PARLAR O ESCRIURE SOBRE JOAN FUSTER ÉS FÀCIL I difícil alhora. És fàcil perquè –no cal dir-ho– ha estat i és, en el nostre entorn cultural més immediat, un autor d'una influència que no podríem exagerar, una mica com ho va ser André Gide en un moment determinat de la cultura francesa, una circumstància –o paral·lel– que evocava el títol d'un llibre de Francesc Pérez Moragon dedicat a Joan Fuster: El contemporani capital.

Potser Fuster va ser, per a nosaltres, més "capital" i tot, perquè va exercir una triple i densa influència: moral, civil i cultural, en un context mancat, d'altra banda, de referents sòlids i comparables. En l'erm cultural de la València dels anys cinquanta i seixanta, Fuster va fer una aparició fulgurant, i la seua projecció no ha decaigut. En les difícils condicions de la cultura catalana sota la dictadura franquista –quan es decidia una continuïtat que sols podia ser de renovació–, la proposta cultural fusteriana fou atraient, innovadora, una ventada d'aire fresc. I així va ser reconegut tot d'una, malgrat algunes reticències.

És clar que tot va molt lligat. Aquesta projecció, en part, té molt a veure amb el context polític, amb el protagonisme de Fuster en la reformulació de la identitat valenciana en termes nacionals que, amb alts i baixos, amb avanços i retrocessos, i enmig de fortíssimes contradiccions, ha marcat la segona meitat del segle XX al País Valencià. I també a la resta dels Països Catalans, en la mesura que la iniciativa fusteriana replantejà amb força el sentit de la unitat profunda dels qui compartim una llengua i una cultura, transformant el record, la memòria d'un passat comú, en una incitació de futur, en un projecte, en una decisió. Fuster ens va moure a repensar-nos, als valencians, però també als qui a Catalunya o a Mallorca reflexionaven sobre el futur col·lectiu. La hipòtesi del projecte que animava –més enllà dels seus problemes de viabilitat, o de les insuficiències i modalitats possibles de la seua realització– ha estat tothora present, amb una força sense precedents, en les reflexions contemporànies sobre el fet nacional.

Així doncs, una influència civil molt considerable. I també moral: perquè va argumentar amb un rigor desconegut les seues posicions i les va mantenir amb unes dosis d'energia, de fermesa i de coherència –enmig de la tempesta– que tampoc no tenen gaires precedents en un poble secularment considerat "moll" i "ajustadís", procliu a la dimissió, i en un estrat social (el dels intel·lectuals diguem-ne de vocació nacional) especialment complicat, on no manquen ben sovint, com tothom sap, l'extravagància, el narcisisme desfermat, la vanitat ofesa o la temptació recurrent de "deixar-ho estar".
[...]
... però caldrà remarcar que l'impacte social de Fuster continua viu encara –només cal fullejar la premsa, la valenciana si més no– i que malgrat els dèficits immensos de la societat i la política valencianes, no ha arribat l'hora de les absoltes. La història –aquesta història– no s'ha acabat, ni de bon tros.
[...]
Una influència cultural perdurable
Per tant, hi ha una gran diversitat de nivells d'influència en què hauríem de fixar-nos si volíem escatir la significació global d'una obra i d'una actitud com la de Fuster. Ací em voldria centrar en la influència cultural. I en aquest aspecte, la coincidència pot ser –en principi– gran. Dit de manera lapidària: els elements més sòlids de modernitat de la cultura valenciana d'aquest temps són deutors de la incitació fusteriana. I en termes més generals, Fuster dóna un nou sentit a la idea i al conreu de l'assaig en la cultura catalana, alhora que esperona a repensar la tradició literària, considerada en el seu conjunt, i la seua relació amb la societat.
[...]
La fortuna literària, cultural en termes més generals i amplis, de Joan Fuster ha estat ben considerable, malgrat les desgràcies de tota mena del país i els entrebancs procedents de la política. És un autor llegit i rellegit, tot i que de manera desigual segons territoris i generacions.

D'ençà de la seua mort, ara fa deu anys, s'han succeït les reconsideracions, els homenatges, els estudis i les edicions de les seues obres. Potser trobaríem a faltar un tipus o un altre d'edició a l'abast, adequada
[...]
ens trobem davant d'una obra sòlida, extraordinària, que s'imposa per ella mateixa. Una obra que aguanta bé el pas del temps, que es pot llegir i estudiar, perquè hi ha matèria. Tothom, o quasi, en té una idea, i l'exposa en multitud d'ocasions
[...]
Una influència que es podria resseguir en diversos nivells, en facetes molt diferenciades que han donat joc també en el camp estrictament acadèmic i de l'erudició, de la historiografia a la sociolingüística, per exemple. Però gosaria dir que la dimensió més destacada de l'obra de Fuster, la que nodreix la seua posteritat literària, es troba en el camp de l'assaig.

La posteritat literària: l'assaig
Gènere esmunyedís, com bé sabem, espai de trobada i de tensió entre el pensament, la literatura i l'erudició, l'assaig és una peça clau en l'obra del nostre escriptor. Fuster és un mestre de l'assaig català del segle XX, un tipus d'intel·lectual molt en la línia d'una certa tradició europea intermitent i fluctuant, però efectiva, amb precedents humanistes i il·lustrats, i amb punts culminants en bona part del que han estat, en definitiva, els "intel·lectuals" entre final del segle XIX i final del segle XX.

L'assaig que cultiva Fuster consisteix bàsicament en aproximacions temptatives als fets socials, a les innovacions del temps, a problemes de la cultura, que tendeixen a definir una manera de veure el món, a trobar el sentit de l'època, a suggerir interpretacions d'abast general. Sempre des d'un punt de vista racionalista, suspicaç, antimetafísic. Amb coherència de fons, però sense ortodòxia ni sistemes tancats de pensament (i ací rau una de les claus tant de les reticències com del seu interès veritable, vist des d'avui). Un dels seus temes centrals, com és sabut, és el de la "mesura humana", desbordada en la societat de predomini industrial i tecnològic, però sense que aquesta visió implique cap nostàlgia passatista ni cap rebuig del progrés material. Les múltiples manifestacions de tot això són abordades d'una manera complexa i matisada, i l'estil àgil i desimbolt, l'amenitat de la seua prosa, podrien enganyar.

Anotacions de diari, articles de periòdic o de revista i finalment llibres que apleguen aquests escrits componen les estacions d'una reflexió fragmentària, però alhora dotada d'unitat, perquè darrere hi ha un pensament articulador. La prosa assagística de Fuster, la seua aportació més perdurable, a estones aparentment lleugera, configura al capdavall una certa idea del món, de la societat i del lloc de l'home, de les possibilitats humanes. Si calia destacar alguns trets definidors, diria que posa en joc recursos de saber ben travats, un estil literari eficaç i un enginy fora del comú.

Hi trobem una assimilació considerable de la cultura del seu temps, una percepció desperta envers els temes roents, i una capacitat expressiva i de raonament evidents. Fuster és profund, s'explica amb claredat, i a més a més és divertit.
[...]
Afirmar que el centre de la producció fusteriana és de tipus assagístic i que ací es pot trobar el nucli de la seua posteritat literària, del seu interès perdurable, no vol dir, de cap manera, que deixem de banda els seus papers d'abast més erudit, d'història de la cultura, d'història i crítica literària, de reflexió nacional: en tots ells batega un pensament esmolat i penetrant, intencionat i fresc, un enfocament crític i deliberatiu tot i la càrrega de dades, fets i citacions que sovint comporten (com pertoca al seu caràcter), i s'hi poden aprendre moltes coses. I admeten molts desenvolupaments, com en part ha estat el cas, en un terreny d'indagació acadèmica.

D'altra banda, caldria assenyalar un tret dels seus papers de temàtica nacional, i és l'agilitat expositiva, derivada d'un domini evident de l'escriptura, i la claredat dels plantejaments, travats i argumentats amb una sòlida base de coneixement històric i social. En aquest sentit, per exemple, es podria fer un exercici útil, com fóra de llegir Les formes de la vida catalana, de Josep Ferrater Mora, i Notícia de Catalunya, de Jaume Vicens Vives, grans assaigs d'altra banda, al costat de Nosaltres els valencians, de Fuster. Em sembla bastant plausible dir que Nosaltres els valencians té un aire més modern, més atent a una anàlisi en diversos nivells metodològicament ben resolta, i no tant a una perspectiva de psicologia col·lectiva de caràcter més o menys intemporal. El seu era un enfocament rigorós i innovador, capaç de generar una atenció sostinguda, una seducció persistent, i alhora obert a la refutació, a l'esmena i a la reconsideració, i per tant –cosa ben insòlita– al costat del "pamflet" apareix també el programa d'investigació...

Però és en els textos de caire assagístic, d'assaig lliure de tema general, d'allò que hom ha dit "assaig humanístic", on trobaríem el possible o preferent interès per a qualsevol lector de qualsevol cultura, per a un lector genèric. En el fons, és la qualitat del raonament, la perspicàcia dels diagnòstics, la cartografia de problemes a què al·ludeix i que aborda, el llenguatge, l'estil precís, els criteris clars i "desinfectants" que aplica... això és el que pot seduir, allò que pot interessar, quan ha passat el temps, quan han canviat els referents concrets, quan potser són uns altres els instruments analítics i els recursos de saber.
[...]
Clàssic és allò que, malgrat el pas del temps, manté la vivacitat, la incitació, que convida a la reflexió. Potser l'època ha canviat, i ara ens pensem que sabem unes altres coses. Mai no canviarà tant, però... Els textos clàssics, tot i les transformacions, es mantenen vius i amb un estrany aire de modernitat, és a dir, de capacitat d'interessar-nos i d'estimular el nostre raonament, aplicat al nostre temps. En aquest sentit, moltes pàgines de Fuster són les pròpies d'un autor clàssic i, com a tal, modern.
[...]
Tot plegat, la lectura de Fuster té un interès que ultrapassa el que podríem associar al coneixement d'una trajectòria sorprenent de construcció d'un escriptor concret en una època concreta, i per tant reveladora d'una aventura singular que ens dóna claus sobre una subjectivitat irreductible en unes dècades decisives, i que ens diria moltes coses sobre quina mena de gent som, i quin país habitem.