El manual
Text i Gramàtica: teoria i pràctica de la competència discursiva, les autores del qual són Maria Conca, Adela Costa, M.Josep Cuenca i Gemma Lluch, va aparéixer l'any 1998 a l'editorial Teide. S'ha de reconéixer que és un manual molt útil per ampliar i practicar les nocions per al comentari que es tracten a classe. Ací teniu, doncs, els resums de sengles capítols.
Hem considerat que pagava la pena deixar els primers apunts d'ampliació sobre l'adequació, la coherència i la cohesió textuals en este blog per tal com pot esdevenir la manera com tots compartim el material teòric i puguem fins i tot fer-hi consultes i preguntes de comprensió. Sense la pràctica amb textos reals on aplicar tanta classificació, este marc teòric aparenta ser una mica complicat. Això no obstant, cal donar-se temps per a entendre estos quatre apartats força importants de l'adequació. Aquests apunts són un extracte resumit d'algun capítol del llibre
LA MODALITZACIÓ
El concepte de modalització abraça una gamma extensa d'elements lingüístics i no lingüístics que vehiculen les actituds, creences, apreciacions, opinions i intencions de l'emissor respecte a l'enunciat. La modalització és, doncs, el fenomen que dóna compte de la manera com l'emissor incorpora a l'enunciat marques de la seua presència i, de vegades, també la del receptor. Aquest concepte ens remet al de discurs subjectiu, típic de la narració, d'unes memòries, d'un diari personal o d'un article d'opinió. La subjectivitat d'un discurs és directament proporcional a la quantitat d'elements modalitzadors que conté.
Marques de modalització:
1. Fenòmens d'èmfasi: focalitzar, manifestar valoracions positives o negatives, incredulitat, ironia, sorpresa, etc. Típic de la llengua oral. Exemples: Ah! és ben interessant allò que expliques! La teua O-BLI-GA-CI-Ó és compartir amb mi les faenes de casa.
2. Les modalitats oracionals no assertives (interrogativa, exhortativa, exclamativa, dubitativa i desiderativa) tenen funció modalitzadora. Exemples: Què vols? Vine cap a casa! És magnífic! Deu ser difícil d'aprovar. Desitge que ho faces bé.
3. Afixos, prefixos i sufixos que expressen un judici subjectiu de grandesa o petitesa, afecte, menyspreu, etc. Solen ser els augmentatius, diminutius, pejoratius i superlatius. Exemples: homenet, ventijol, pardaliu, poetastre, veuarra, senzillíssim, redolent, superfàcil, arxisabut.
4. Elements lèxics de categoria gramatical diferent que tenen com a missió evidenciar els propòsits i les valoracions de l'emissor.
-Verbs performatius: felicitar, lamentar, opinar, criticar, etc.
-Verbs valoratius: responsabilitzar, solidaritzar, enganyar, meréixer, pretendre.
-Substantius valoratius: llàstima, admiració, lleialtat, noblesa, esperança, dolor.
-Adjectius valoratius: magnífic, sincer, perfecte, trist, rialler.
-Adverbis i sintagmes preposicionals valoratius: desesperadament, amb eficàcia...
-Alguns quantificadors: molt, poc, massa, gens, força, prou, bastant...
5. Les interjeccions: ah!, oh!, uf!, hurra!, ca!, carall!, òndia!, diantre!, llàstima!...
6. Les unitats fraseològiques: locucions, fórmules rutinàries i proverbis. Exemples: vaques flaques (escassesa), clar i net (transparent), sa i estalvi ( il·lès); per molts anys, i vosté que ho veja, ací pau i allà glòria, ja ho crec, clar que sí, ni de bon tros, paraula d'honor; el ruc callat, per savi és reputat; més val vestir sants que despullar borratxos.
7. Algunes figures retòriques, que no sols s'usen en literatura sinó també en la llengua oral, com ara la interrogació i l'exclamació retòriques, la metàfora, la hipèrbole, la comparació o la ironia. Exemples: Per què la vida és tan ingrata? Què he fet jo per a ser tan infeliç? Aquest xic és un ase, o, només li falta la cua per a ser un ase. Li ix foc pels ulls i serps per la boca, cada vegada que es posa així, tremole com una fulla (metàfores). La cara que fem quan dormim és involuntària. No se'ns ha de tenir en compte (ironia de Joan Fuster).
8. L'alternança de codi també pot manifestar en certs contextos una valoració del que es diu. Es tracta del canvi d'una llengua per una altra. Exemple: El molt imbècil em va dir: "Pues no sé de qué se queja". Em respon sempre: "Ego sum qui sum" i m'aguante.LA DIXI PERSONAL
Parlem de dixi personal quan algun element de l’enunciat remet a les persones de l’enunciació, és a dir, a l’emissor o al receptor. Les marques lingüístiques de dixi personal són de tres tipus: pronoms personals (forts i febles) de 1a i 2a persona, morfemes verbals de 1a i 2a persona, possessius de 1a i 2a persona. Només en certes situacions on una tercera persona es troba en el context i l’emissor l’assenyala, poden utilitzar-se aquests pronoms dícticament: Vull parlar amb ella (assenyalant una dona).
Els pronoms de 1a i 2a persona del plural, i en correspondència els morfemes verbals i els possessius, poden presentar diversos valors discursius. Nosaltres (ens, -nos, nostre...) es un terme polisèmic i ambigu. S’esquematitza així:
Nosaltres = jo + 0 : majestàtic (reis) o de modèstia (en textos tècnics)
+ tu (+ tu...): inclusiu ─l’emissor implica el receptor. + ell (+ ell...): exclusiu ─l’emissor no compta amb el receptor.
+ tu + ell (+ tu + ell...): global ─pot incloure el receptor i d’altr.
+ tota la comunitat : universal.
La dixi social: les marques que específicament indiquen la relació entre els interlocutors es denominen díctics socials. Quan la relació és de distància, es requereix l’ús de fórmules de tractament formal: vosté, vós. Però hi ha altres marques no pronominals com l’ús del nom i el cognom, la utilització de títols com ara senyor/a, doctor, excel·lentíssim i magnífic senyor rector, president/a, etc. Si la relació és de proximitat, s’utilitza el tractament de tu i un s’adreça al receptor pel nom directament, no pel cognom: Hola Pep, sóc la Marta, etc. Aquestes formes poden considerar-se elements díctics, atès que remeten a les persones de l’enunciació, però es consideren una dixi diferent de la persona pel fet que no assenyalen directament els interlocutors, sinó el tipus de relació que hi ha entre ells.LA DIXI ESPACIAL
L’espai de l’enunciació és aquell que es determina des de la perspectiva dels interlocutors, és a dir, és el lloc on es produeix l’acte comunicatiu, i a partir del qual concebem la resta de llocs del discurs, per proximitat i per llunyania. Les marques díctiques d’espai són els demostratius espacials i els adverbis i locucions adverbials de lloc. Els demostratius espacials poden correspondre a tres classes gramaticals diferents: els determinants (aquest, aqueix, aquell, este, eixe, en aquesta ciutat, etc.), els pronoms neutres (açò, això, allò) i les proformes adverbials (ací, aquí, allí/allà).LA DIXI TEMPORAL
El temps del discurs es pot considerar en tres moments: l’ara enunciatiu, l’abans d’ara i el després d’ara. Les marques que assenyalen aquesta temporalitat poden manifestar-se sota la forma d’adverbis temporals, sintagmes nominals amb demostratius o morfemes verbals. En el primer grup, incloem elements com avui, demà, ahir, ara, aquesta vesprada, dilluns, fa vuit dies, en un mes, enguany, l’any vinent... Els temps díctics són el present, el perfet i el futur d’indicatiu. No confonguem amb els elements anafòrics: el lendemà, l’any següent...LA DIXI TEXTUAL
És l’ús d’una forma díctica que remet a un element aparegut al text, la qual, en aquest sentit, s’utilitza com a anafòrica: «Van dir que cal invertir en processos de reciclatge. Això no és nou / Aquesta idea no és nova.» El pronom díctic això i el demostratiu aquesta seguit del nom general idea reprenen el contingut semàntic de la frase anterior i alhora indiquen proximitat en el text, el text és identificat com un lloc, d’ací la funció díctica –i no fòrica.LA IMPERSONALITAT
Hi ha molts textos en què no apareixen les marques díctiques de persona ─la presència dels interlocutors─ . Això ocorre quan l’emissor decideix no mostrar-se a través dels enunciats que construeix i tampoc no implica el receptor en el seu discurs. En aquest cas l’emissor es distancia del que diu i respecte a qui ho diu. Aleshores parlem de discurs «objectiu», caracteritzat per abundància d’estructures impersonals. Els exemples més significatius es donen en els anomenats textos científics, especialitzats i divulgatius. Les fórmules lingüístiques que anomenem fórmules d’impersonalització són principalment les següents:
Les construccions impersonals reflexes, oracions amb un subjecte genèric, que contenen el pronom es com a marca de subjecte indeterminat i apareixen sempre en 3a persona del singular: «Es parla constantment de la mala qualitat de determinats productes alimentaris, però no es fa res per tal de posar-hi remei.»
Construccions de subjecte indeterminat corresponent a hom, o amb sintagmes nominals de caràcter genèric com ara la gent, tothom, algú: «Algú podrà pensar que és bo fumar.»
Construccions esdevenimentals, que descriuen successos i no accions realitzades per algun subjecte en concret. Tenen els predicats amb haver-hi, caldre, fer falta: «Hi va haver molta gent en la festa del meu aniversari.»
Construccions amb el verb semblar / parèixer: «Sembla que vindran avui.»
Interpretació impersonal d’un verb conjugat mitjançant la 3a del plural, la 1a del plural o la 2a del singular o plural: «Truquen a la porta». «M’han posat una multa». «En valencià posem accent als mots esdruíxols». «Quan penses en estes coses, no pots fer més que tremolar». El caràcter indeterminat pot donar-se per ignorància de l’emissor, per indiferència, perquè se’l vol ocultar intencionadament o perquè es vol fer referència a un agent global.
Algunes construccions d’infinitiu el subjecte semàntic del qual s’interpreta com a genèric: «Cridar no ajuda gens a resoldre els problemes».
Les oracions passives produeixen un efecte paral·lel al de les impersonals: el fet de destacar l’objecte de l’acció verbal fa que es deixe en segon lloc o fins i tot s’obvie el subjecte lògic (l’agent). Aquesta equivalència es veu clara si comprovem la relació entre les oracions passives i la impersonal següents:
Les seues aptituds foren molt valorades (pel tribunal). O. Passiva.
Les seues aptituds es van valorar molt. O. Passiva reflexa.
Es va valorar molt les seues aptituds. O. Impersonal.EL DISCURS CITAT I LA POLIFONIA: VEUS DEL DISCURS
Parlem de discurs citat quan l’emissor d’un enunciat incorpora explícitament un altre enunciat, el qual correspon a una altra veu, a un altre emissor previ. La presència d’aquesta veu o de diverses veus diferents de la de l’emissor s’assenyalen en el text mitjançant mecanismes diversos com és l’aparició d’un verb de locució (dir, declarar, afirmar, confessar...), les marques de subordinació substantiva o gràfiques, com les cometes i els dos punts:
a.- [Pere diu] Lluïsa em va va dir: «Demà no podré anar a classe.»
b.- [Pere diu] Lluïsa em va va dir que l’endemà no podria anar a classe.
L’operació d’incorporar paraules d’altri al propi discurs no consisteix tant a citar un enunciat, unes paraules, com a citar una enunciació, és a dir, una situació comunicativa pròpia i distinta de la situació enunciativa actual, amb els consegüents canvis.
El discurs citat és la manifestació més usual de la polifonia. Aquest concepte, d’abast més general que l’anterior, fa referència a la possibilitat d’advertir en alguns enunciats la presència d’una o altres veus diferents de la de l’emissor, tot i que no s’utilitzen marques gramaticals de citació per a identificar-les. En aquest cas, l’emissor pot citar frases, expressions, proverbis, refranys, eslògans publicitaris, fragments literaris, fílmics o televisius, frases àmpliament conegudes de personatges públics que pressuposa que coneix el receptor:
A: ─Desitja’m sort.
B: ─ Ei, que la força t’acompanye.
B2: ─(Com diuen les forces del bé de La guerra de les Galàxies, que la força t’acompanye).
En aquest exemple, no només se citen unes paraules, sinó tota una situació d’enunciació com l’explicada en la possible intervenció del parèntesi anterior.
Cal distingir el subjecte parlant del locutor d’un enunciat. El primer fa el paper de productor de l’enunciat; el segon correspon a la instància que assumeix la responsabilitat de l’acte de parla. La finalitat d’usar la polifonia als textos és d’assumir el que altres diuen, la de qüestionar o matisar les afirmacions d’altres i fins i tot la d’allunyar-se o desqualificar les afirmacions que s’incorporen al text polifònic. Més exemples:
─Em moriré, em morié, em moriré... Quina llàstima! (per a mi, sobretot)
(Joan Fuster, Consells proverbis i insolències)
En aquesta enunciació en eco (quan un interlocutor reprén una expressió d’un altre participant en la interacció, la repeteix o la parafraseja) respecte a una màxima general que ens recorda la nostra condició mortal, Fuster no nega el contingut de la màxima, però escenifica en el seu aforisme una acceptació merament resignada, i expressa tot seguit la seua actitud de disgust envers aquesta constatació. La dissociació entre “subjecte parlant” i “locutor” es representa ací per procediments subtils que, en el marc d’un microtext literari com és l’aforisme, insinuen la duplicitat enunciativa que és una de les claus de la ironia fusteriana.
- - - - - - - -
Documents d'ampliació i pràctica, descarregables des d'aquests enllaços:
- Les propietats del text: l'adequació. (4 fulls)
- Les veus del discurs: polifonia i intertextualitat. (1 full)
- Introducció al concepte de dixi textual (1 full)
- La dixi: persona, espai, temps i text. (1 full)
- La modalització. (1 full)
- La impersonalitat. (1 full)
- Fulls d'exercicis per a practicar el reconeixement de l'adequació textual: (1), (2), (3) i (4)
- Respostes de la pràctica amb l'exercici (3) en una presentació.
Aquestes vacances de Nadal hi haurà molts moments en què les celebracions familiars, la tele, les cites amb amics, els repassos d'alguna assignatura i els hobbies personals ens deixaran temps lliure per a llegir el Diccionari per a ociosos de Fuster. Aquesta activitat requerirà que us concentreu durant algunes hores per a captar, diccionari en mà, la quantitat d'informacions erudites i l'estil detergent de l'assagista. D'aquesta manera podreu disfrutar com volia l'autor. 
