11 d’octubre, 2016

Feblesa de caràcter, un relat de Calders

Ací  teniu el relat de Calders. Què us sembla? Us sorprén com tracta l'assumpte l'autor? Com defineix la moral el lladre? Quin sentit en penseu que vol reflectir Calders? 

Feblesa de caràcter


Un dia, trobant-me dormint com he dormit tantes i tantes vegades, va despertar-me un soroll que venia del meu despatx.
-Ja hi som! -Vaig dir-me. És el lladre.
Fi, caminant de puntetes, vaig guanyar la distància que em separava del lloc on algú m’espoliava. Allí hi havia un senyor desconegut, amb un sac, que triava aquelles de les meves coses que li feien més goig i les amuntegava en una pila.
-Ep! Parlem-ne… -Li vaig dir...
Ell es va girar sense sobresalt ni sorpresa, em va mirar de cap a peus i respongué:
-No cal. Jo us guanyo. Així, calculant-ho a ull, peso uns vint quilograms més que vós. Aquest avantatge natural m’estalvia tota mena d’explicacions. Porteu armes?
-No.
-Raó de més. I procedí a omplir el sac amb els meus béns, fent com si m’ignorés. Jo, com és de bona llei, no em vaig pas resignar:
-Però home, això no és qüestió de força. Hi ha la moral, m’enteneu? Sense principis no anireu enlloc i tohom us mirarà de cua d’ull…
-La moral! -Digué. És el pes més inútil que pot carregar un home.
I, posant-se seriós de sobte, em preguntà:
-Que hi creieu de debò en la moral?
-I tant, Mare de Déu, i tant!
Va rebre aquesta afirmació de la meva fe amb una gran contrarietat. Abandonà la seva feina, m’agafà pel braç i em convidà a seure. I em dirigí les següents paraules:
-Mireu: em feu una mica de llàstima i vull que rebeu l’ajut de la meva experiència.
“Jo, temps passats, també em refiava de la moral. Era casat, tenia un fill, i un amic del cor, i un negoci. M’havia guanyat la fama d’ésser l’home més bo del barri i, per tant, també el més taujà. El meu confessor quan em veia tremolava, perquè la meva consciència neta no li donava ocasió de lluïment. “Que poc divertit que sou!”, solia dir-me, i, per poders, em beneïa.
“De vegades, el meu tedi m’esgarrifava, però la pau de la meva llar, el bon nom de la família i la netedat de costums em feien companyia. “Aguanta’t, noi, aguanta’t -em deia. Tot això tindrà el seu premi.
“I sabeu quin va ser el premi? Ara us ho esplicaré: un dia el meu fill, que acabava de fer catorze anys, va fugir amb la minyona. Esverat, vaig anar a cercar la meva dona per compartir la pena amb ella, i només vaig trobar una carta seva en la qual m’explicava que, cansada del meu ensopiment, se n’anava a viure amb un senyor del tercer pis, que ell sí que era simpàtic i sabia viure.
“Desfet, vaig decidir submergir-me en el negoci i al cap d’un parell de dies m’assabentava que el meu amic del cor, valent-se d’una maniobra comercial, me l’havia pres.
“Només em quedava el confessor. Vaig explicar-li el que em passava i sense pensar-s’hi gens em digué que tota la culpa era meva i em va posar una penitència d’aquelles que et deixen baldat.
“I el bon nom que tenia pel barri? Ja us ho diré: quan jo passava pel carrer, la gent es girava a mirar-me i reia.
“Com podeu comprendre, era un bon moment per a fer balanç de la meva vida i trobar que, fins aleshores, havia errat. No es pot anar contracorrent, i si hi vas en pagues les conseqüències. Això quedava tan clar que vaig decidir canviar de vida.
“Ara trobo que faig el que vull sense noses de consciència i tothom troba que estic tan bé: les dones em sol·liciten, els coneguts proclamen la meva simpatia i els veïns, quan els vaga, diuen entre ells: “Ja ho veus, tan ase que semblava i encara farà carrera!”
“Això és tot. Si us pot servir d’alguna cosa, aquí ho teniu.
-Vinc amb vós! -Vaig dir-li. Em sabria molt de greu ser víctima d’una decisió tardana.
L’endemà els diaris publicaven la següent notícia:
“Ahir de bon matí, els lladres entraren en un pis de l’avinguda Oriental. Entre altres objectes de valor, hom trobà a faltar l’amo de la casa, ja que ningú no sap donar raó del senyor Calders, ciutadà honorable i contribuent de bons costums.”


Pere Calders, Cròniques de la veritat oculta