25 de febrer, 2021

Assagistes

 L'assaig és un gènere minoritari, conreat, en la nostra llengua, per un bon grapat d'escriptors entre els quals destaquen, és clar, Pla i Fuster, com molt bé assenyala Toni Mollà al seu article "Assaig a sis mans", publicat a La Vanguardia.

Precisament fa un mes, Salvador Enguix publicava, al mateix periòdic, un article sobre assagistes valencians  que ha alçat polseguera i ha estat contestat per autors com Víctor Labrado a La Veu, i per Lourdes Toledo a Posdata (Levante-EMV).

Més enllà de les polèmiques concretes (faríeu bé de llegir els articles i aprendre'n bona cosa, de temes i d'autors-i autores-), és evident que hi ha una bona nòmina de caps lletraferits que es dediquen a la prosa d'idees, també a casa nostra.

L'assaig no és un gènere fàcil, acomodatici, com de vegades pot ser una narració si hom només en llig el que sura, i els pares de l'assaig en la nostra llengua són els dos homenots de la fotografia: Pla i Fuster.

Els pares. Pares que han tingut bona cosa de descendents conreadors de l'assaig.  Així, em venen al cap grans assagistes com Joan Francesc Mira (ací, la seua pàgina), Montserrat Roig (Digues que m'estimes encara que sigui mentida, Els catalans als camps nazis, Un pensament de sal, un pessic de pebre: dietari obert...), Maria Aurèlia Capmany, Manuel Baixauli. A banda, és clar, de tots els noms recollits als articles de la darrera polèmica literària. Bona cosa: açò es mou.