Una volta acabada la unitat dedicada al text argumentatiu, us proposem de fer aquest exercici, basat en un article del gran mestre Joan Solà, per tal d’aclarir dubtes i practicar una miqueta. Una estona de feina que pot ser-vos ben productiva. Ací el teniu:
Llig atentamente aquest text de Joan Solà i contesta aquestes preguntes:
a) Localitza el tema de què tracta el text, i relaciona’l amb el títol.
b) Quina tesi defensa l’autor? On apareix?
c) Identifica els arguments emprats per Solà.
d) Extrau l’estructura textual, tot raonant la resposta.
e) Localitza i identifica al text els mecanismes de cohesió, tant gramatical com lèxica.
f) Esbrina les marques enunciatives presents al text.
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dissabte 31 de gener del 2009
La satisfacció del canonge
Al tombant de l'any 1999 al 2000 van ploure una veritable allau de consultes sobre la CALA (Comissió Assessora de Llenguatge Administratiu) i sobre la Real Academia Española per la qüestió següent: si s'havia d'escriure «10 de gener del 2000» o bé «10 de gener de 2000» (amb article o sense). Totes dues entitats van emetre documents en què deien el següent (segons el document català): «tot i que la tendència natural de la llengua oral és de fer servir l'article davant els anys del segle XXI [...] la [...] CALA considera que cal mantenir el criteri de datació actual». El criteri que la CALA havia fet córrer era d'estalviar-se l'article. Ara bé: fins a l'any 2000 ningú no es va estranyar de res: tothom «sabia» per simple intuïció que tant era escriure «... del 1975» com «... de 1975», i si hi havia consens a suprimir l'article, doncs endavant: la uniformitat en els documents estalviava l'esforç (!!) dels assessors i les duplicacions en manuals i ordinadors, etc. Però resultava que a partir de l'any 2000 la intuïció precisament deia el contrari: que ara ja «no sonava bé» la data sense article. Altra documentació produïda aleshores aclaria que no sabia ningú el perquè d'aquell canvi en la intuïció. Per tant, semblava raonable i potser indiscutible que l'única raó apel.lable era la intuïció: calia, doncs, canviar aquella rutina. Així ho va creure la CALA, que va dir que rectificaria. Però no va rectificar; i, en conseqüència, en medis més o menys oficials suprimeixen l'article (mantenen l'error de la CALA). De la resta d'usuaris, n'hi ha que hi posen l'article, n'hi ha que encara pregunten (dos cops em van preguntar la setmana passada) i n'hi ha que «saben» que no n'hi ha d'haver perquè així ho veuen en la paperassa oficial i a les plantilles dels ordinadors; i per una altra raó, poderosíssima: quan, a pesar de la teva intuïció, veus una cosa vint, trenta vegades, ja tant te fa i ho deixes córrer.
O quan «veus» que es tracta d'una «raó» d'«autoritat»; d'autoritat mal entesa, evidentment. Males llengües conten que la primera consulta a la Real Academia es va produir un cap de setmana, i allà només hi havia el porter; però el porter no era porter de qualsevol cosa, sinó «¡de la Real Academia Española, señor!»; i l'home es va sentir revestit de gran autoritat i va dictaminar que no hi havia article. La resta...: la veritable autoritat «no podia pas» desautoritzar l'autoritat improvisada... (ni, ei, donar el braç a tòrcer davant els ciutadans ignorants...).
Arrossegant-me per nombroses institucions, més d'una vegada he percebut que tal o tal membre pregunta o respon en un plenari alguna cosa no pas perquè li calgui resoldre un dubte sinó per «sentir» la profunda satisfacció de saber-se membre d'una institució com aquella. Com era brama que se sentien els canonges de dècades enrere. (Avui, si encara hi ha canonges, no sé com se senten i és ben possible que no se'ls pugui aplicar la brama, cosa que seria ben positiva.)
Joan Solà
