I no, no és un cas aïllat. L'Oficina de Drets Lingüístics recull cada any molts casos com aquest. Això, en una comunitat autònoma amb dues llengües oficials i al segle XXI. Pensem què hauria passat si el ciutadà s'hi haguera adreçat al metge en anglés. També l'hauria comminat a parlar en castellà? De segur que hauria intentat comunicar-se amb ell. En canvi, amb un parlant de la llengua pròpia de la comarca, amb una gran intercomprensibilitat castellà-valencià, multa.
Els parlants de llengües minoritzades patim, sovint, d'estrés lingüístic. Davant d'una situació quotidiana en què sol·licitem un servei (mèdic, administratiu) de vegades s'activen mecanismes de submissió lingüística (la memòria personal i del nostre entorn ens recorda que ens poden penalitzar d'alguna manera si parlem la nostra llengua). Dijous i divendres vam introduir el marc històric de la literatura que treballarem enguany. Us vau sorprendre d'alguns casos de penalització per llengua al llarg de la postguerra (el famós "Hable en castellano, o le corto" de les telefonistes que sentien les converses i vetlaven perquè ningú amollara una paraula en valencià).
La situació ens recorda èpoques passades, en què la dictadura manava fins i tot sobre les comunicacions interpersonals dels ciutadans. El problema és que no estem en una dictadura, que som a 2022 i que el valencià és llengua oficial. Tots tenim el dret a parlar en valencià (i en un àmbit públic, pagat amb els nostres imposts, indubtablement) i a ser atesos sense discriminació per llengua (entre d'altres). I no parlem valencià per anar en contra de ningú, ni per ser maleducats (?) sinó perquè és la nostra llengua (es pressuposaria això d'"anar a la contra" a un castellanoparlant?).
Com veieu, tan lluny i tan a prop. En parlarem quan tractem la Sociolingüística, però heus ací unes pinzellades prèvies.
